skip to Main Content

La nostra ciència-ficció de cada dia

Montserrat Alcaraz 
No tenc ni idea de com demostrar que aquest escrit no està fet per un ordinador. Tan diferent seria que l’ordinador tingués les seves idees pròpies? D’ençà de l’eclosió de l’anomenat ChatGPT haurem de fer-nos més humans, demostrar que som humans quan a mi ja em bastava en demostrar que jo era jo. Una amiga meva em va parlar d’en Gepetto referint-se aquesta aplicació informàtica de la qual es parla tant. Gepetto va ser el mestre fuster que fabricà Pinotxo. Com sabem la tereseta agafà vida pròpia i per això em pareix una bona metàfora del que pot fer el GPT. Fa uns dies vaig sentir un text en acte d’acomiadament d’una companya. M’agradà bastant i, en comentar-ho amb un altre assistent, em comentà que l’havien tret del GePeTto. Era fet per una màquina…
Vaig pensar que, fos d’on fos, era emotiu i que amb molt de gust l’hauria signat si hagués sortit de la meva cervellera. Què passa si havia sortit dels algoritmes d’un ordinador? No volíem arribar allà mateix?
El problema és que encara no hem assumit que, no és que els mecanismes siguin una pròtesi al nostre cos, sinó que, tal vegada, nosaltres ja som una pròtesi dels mecanismes.
El 28 de març de 1964 el professor Jules Kraavak presentà, amb motiu del Congrés Internacional de Cibernètica celebrat a Oslo, una comunicació en el text de la qual podem llegir: “És possible que la invenció de la roda respongués al desig originari d’aplanar qualsevol relleu de la superfície terrestre, fos un turó o una muntanya, i NO en propòsit d’esquivar-lo”. I, tanmateix, quina de les dues aspiracions, aplanar un comellar o deixar-lo a un costat, és més il·lògica?
En aquells anys seixanta la cibernètica estava en bolquers, però al darrere ja arrossegava un bagatge inquietant: tota la història de la quimera de crear autòmats per part de l’ésser humà. Des de l’antiguitat amb la coloma voladora del pitagòric Arquites de Tarantino –sí com el gran Tarantino de Pulp Fiction- passant pel lleó de Leonardo da Vinci, l’ànec de Vaucanson o el jugador d’escacs del baró Von Kempelen que estudià Edgar Allan Poe en un assaig magistral. Sobretot si tenim en compte els litres d’alcohol que inundaven el cervell del seu autor. Per cert, no oblidem en el segle XX les màquines de Turing, no oblidem tampoc la història del factòtum del racionalisme, René Descartes, amb un petit robot que feu construir en forma de nina i que anomenà Francine.
El filòsof francès viu en una època molt marcada pel mecanicisme, pel debat dualisme-monisme, en definitiva pel debat ment-cos. Són els anys en què La Mettrie havia decretat que el cos era una màquina i que en la ment romania l’essència de l’ésser humà. Descartes pensava que els animals eren màquines perquè no tenien consciència, fet que avui dia algun animal- animalista- radical trobaria motiu justificat per decretar la prohibició de la lectura de les seves obres.
S’esdevingué que Descartes va tenir una filla fruit d’una relació il·legítima amb una al·lota holandesa anomenada Helena Jans van der Strom. Però aquesta nineta, de nom Francine, morí el 1640 d’escarlatina. Just tenia cinc anys. Sembla que el 1649, quan el filòsof és contractat per la Reina Maria Cristina de Suècia per fer-li el que avui diríem classes de repàs, s’havia fet construir una còpia de mida natural de la seva estimada i enyorada filla. Tenia el caparrí de porcellana i era capaç de produir sons humans i moviments d’extremitats. També li posà el nom de Francine com és de suposar. Quan membres de la tripulació del vaixell amb el qual feia la ruta del Mar del nord trobaren la pepa mecànica en un registre del bagul de viatge del filòsof decidiren, aterrats davant aital andròmina, llançar-la per la borda. Alguns relats afegeixen que Descartes, de tan emprenyat que estava, també va llançar el capità del vaixell a la mar.
La nineta de Descartes romania baix terra, la seva còpia mecànica baix la mar. El 1650 el francès mor d’una broncopneumònia donades les condicions climàtiques del castell on feia classes i la capritxada de la reina de fer-les abans de trenc d’alba.
Aquesta història de Francine és una història d’enyorament, com la de Gepetto. I la Intel.ligència artificial del GPT? Enyorarem el fet de ser humans? El futur és incert, com sempre.
El que em deman espesses vegades és si la tecnologia, com el foc de Prometeu, no ens fa oblidar que som petits, dèbils, insegurs… pobres “infants de finestra” fugint de l’entotsolament, jugant amb juguetes que ens obsessionen…
Back To Top
Search