Skip to content

L’esclau que va ensenyar àrab a Ramon lo Foll

*A la foto, Beniara 

De sempre m’han agradat els papers vells, i molta gent ho sap, per això no és estrany que un dia na Joana Marcús m’enviàs un missatge per dir-me que havia trobat un manuscrit en àrab, de la forma més impensada, a ca seva. Na Joana viu en una possessió de Quíbia, on hi ha restes arquitectòniques dels segles anteriors a la conquesta cristiana de les Illes orientals d’Al-Andalus. Potser es tractàs d’una zawiya, una mena d’escola, fonda i escola per a instrucció d’aquelles persones deleroses de saviesa. Adesant l’actual capella, se’n temeren per atzar que una part de la paret d’un lligador on el capellà es vestia. feia renou de buit. Cal ser valerós per fer un forat en una part d’un edifici d’aquestes característiques, en no ser que siguis teutó o d’altra nació protegida del govern.
Pegaren un copet amb la maceta i descobriren un raconet on qualcú havia amagat, en època ignota, papers i també peces de ceràmica. Entre el material hi havia un manuscrit en molt bon estat de conservació. El text estava en caràcters aràbics. Atès el meu interès per aquesta llengua. la madona decidí avisar-me abans de dir-ho a ningú.
L’endemà, que no hi havia dia més prop, em vaig presentar a Beniara de bon matí. Només hi era ella, na Joana, i amb gran secret m’encaminà cap a la capella. Quan vaig veure el pergamí vaig romandre sense polsos. Les classes d’àrab (al-arabiya al-fusha) d’Ana Labarta, a Bellaterra, i l’estiu passat a Tunis, anant a classes a la Bourguiba School m’havien de permetre identificar aquella escriptura arcaica. Tanta sort que l’àrab clàssic té una escriptura que podem qualificar de conservadora, perquè els meus coneixements de paleografia són elementals.
Vaig demanar a la madona si em podia instal·lar a la possessió, perquè no gosava dur-me’n aquell material tan valuós, per a alguns, paperum i vellesca per a la majoria. Na Joana estava alabada també d’escometre la tasca d’identificació d’allò que contenia el manuscrit. Posà la capella, amb taula i llum, a la meva disposició. No hi entrava ningú mai perquè els dies de capellans de possessió fa estona que passaren. Només hi feien un poc de neteja qualque pic, un dia de xeremies.
Vaig agafar el Vulvo i de quatres cap a casa. Amb meticulositat vaig arreplegar tot allò que hauria de mester: guants de cotó que havia comprat en un basar xinès no feia gaire, com una premonició. Sense oblidar els diccionaris de Corriente, el d’àrab-francès de Mitri Elias i el de Daniel Reig, i per si de cas el d’àrab-anglès de J. M. Cowan. També vaig carregar les gramàtiques, (Busquets, Corriente, altre cop… per llibres no estaríem). Una lupa potent, amb llum, un compta fils, el portàtil i corrents cap a Beniara altre cop. Abans de partir vaig veure que deixava el necesser i calgué tornar a dalt perquè no se sabia quan duraria l’estada allà.
Amb tot això s’havia fet hora de dinar. Aquell dia hi havia tombet amb unes tallades d’espet que feien venir talent de bon de veres, tot i que jo no veia l’hora de posar-me en feina. D’aperitiu vaig poder tastar els mítics cocarrois fets de la madona vella, delicioses miniatures.
Finalment va venir el moment de prendre possessió del que seria la meva taula de treball. Vaig agafar el manuscrit, guants posats, i vaig començar a traduir: “Abu al-Rabi Sulayman, nascut a Shilb, però ben aviat viatger per Bugia, Menorca, on em vaig instal·lar i on faig comptes ser enterrat d’acord amb la vertadera religió de la submissió…” No em pensava que aquell escrit pogués confirmar una intuïció que tenia d’ençà que vaig llegir la Vida Coetània de Ramon Llull. Ja us ho contaré.

Back To Top
Search