Aquests darrers dies s’han produït dos fets que m’han fet reflexionar. Per una banda, la victòria de Trump als Estats Units; i per l’altra, el trenta-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín.
Record com vaig viure la caiguda del mur mentre veia les imatges per televisió a la cafeteria del Col·legi Major Sant Jordi, pocs mesos després de l’arribada a Barcelona per estudiar, de joves amb martells que picaven amb ràbia contra la pedra. Com em va dir un dia Gaspar Llamazares, una de les grans errades del model soviètic fou “confondre igualtat amb llibertat”. Pocs dies després moria La Passionària a Madrid i, de cop, semblava com si al meu univers comunista se li obrís un abisme davall els peus. Us he de confessar que foren uns dies complicats.
És ver que pocs anys abans, l’any 1986, s’havia encetat a l’Estat espanyol la fórmula d’Izquierda Unida; a Catalunya s’havia constituït Iniciativa per Catalunya, en lloc del PSUC històric; i a Itàlia l’antic Partit Comunista havia esdevingut el Partit Democràtic de l’Esquerra, de la mà d’Achille Ochetto.
L’espai a l’esquerra de la socialdemocràcia havia començat a “fer els deures” i a adaptar-se a la nova situació, amb la previsió que el món soviètic i el socialisme real dels països de l’est col·lapsaria aviat; perquè no havia perdut la seva raó de ser, com ara.
Aquests darrers dies hem sabut de la victòria de Trump als Estats Units, una persona capaç de dir que els immigrants es menjaven les mascotes dels veïns i amb un judici encara pendent per haver promogut la invasió del Capitoli el gener de 2021. I jo em deman: com és possible que una majoria de la ciutadania li hagi fet confiança, entre ells molta gent de classe treballadora, dones i immigrants? En què ha fallat l’esquerra?
La victòria de Trump ha posat de manifest que, davant la crispació de l’extrema dreta, les propostes tèbies, moderades i evasives són el camí segur per a la derrota electoral; perquè Trump es va saber presentar com l’únic capaç de resoldre el malestar social creixent davant les frustracions econòmiques i l’odi contra certes categories socials com la immigració d’origen llatí. Si es vol fer front a la immoderació des de la moderació, això és garantia de disparar-se un tret al peu.
L’esquerra ha de jugar el rol que li pertoca (una altra qüestió és considerar el Partit Demòcrata una opció d’esquerra), fidel als orígens i a la consciència de classe treballadora, amb el ple convenciment de ser l’alternativa a l’onada ultradretana que arrasa el món actual. No ha de tenir por de parlar d’explotació, de lluita de classes, de canvi climàtic, d’habitatge, d’estructures injustes, d’una feina incansable contra les desigualtats i d’un capitalisme que, com diu Yayo Herrero, “posa en perill la vida”.
La inflació, els salaris estancats i el cost de la vida han passat factura, com mai, al Govern de Joe Biden, uns temes absents del debat electoral. “Si el Partit Demòcrata abandona la classe treballadora, no és estrany que aquesta l’abandoni”, deia Bernie Sanders, un dels grans referents de l’esquerra als Estats Units.
Tampoc podem passar per alt que la dreta i l’extrema dreta tenen el poder dels mitjans de comunicació i fa un ús molt barroer de les xarxes socials, des d’on intoxiquen a tort i a dret amb tota casta de bolles i mentides (mira sinó Elon Musk), com hem vist aquests darrers dies amb la gestió de la gota freda i les víctimes al País Valencià.
Per tant, cal que l’esquerra faci feina de valent des de la coherència, la proximitat amb la classe treballadora i la contundència d’un discurs que no pot esquivar cap qüestió d’interès general.
