Joan Lladó, secretari general de Coalició per Mallorca
L’Ajuntament de Manacor, governat per MÉS i el PSOE, s’ha sumat a les polítiques impulsades des de Madrid per declarar zones tensionades i limitar els preus del lloguer. Ens ho presenten com la gran solució a la crisi de l’habitatge. Però allà on aquestes mesures s’han aplicat, el resultat ha estat el contrari del promès: menys oferta, més inseguretat i encara més dificultats per trobar habitatge.
I la pregunta és inevitable: com poden baixar els preus si cada vegada hi ha més demanda i menys oferta?
Els mateixos partits que avui governen Manacor són també els que, des del govern de l’Estat, han impulsat polítiques de regularitzacions i nacionalitzacions exprés, amb totes les reunificacions familiars que això comportarà. Tot plegat incrementa encara més la pressió demogràfica sobre unes illes que ja es troben saturades.
Balears ha crescut en prop de 320.000 habitants en només vint anys, mentre el nombre de turistes pràcticament s’ha duplicat. I aquestes mateixes formacions han estat protagonistes directes del model de creixement que ens ha duit fins aquí. Han governat 12 dels darrers 20 anys. Durant aquest temps han arribat prop de 9 milions més de turistes i centenars de milers de nous residents.
Però, mentrestant, no s’ha planificat el creixement ni s’ha creat un parc públic d’habitatge suficient. Les polítiques d’habitatge del PSOE i Sumar han fracassat i les dades ho demostren. A Balears hem passat d’uns 84.000 habitatges buits a més de 105.000 en només deu anys. I només a Manacor, segons dades publicades aquesta mateixa setmana, hi ha 5.581 habitatges buits.
Si aquestes polítiques generassin confiança, moltes d’aquestes cases sortirien al mercat. Però passa just el contrari: molts petits propietaris prefereixen tenir el pis tancat abans que assumir més risc i més inseguretat jurídica.
I aquí hi ha una dada clau que sovint s’amaga: només el 4,5% del parc d’habitatge està en mans de grans tenidors. El 95,5% restant pertany a petits propietaris. Gent normal. Famílies. Persones que tenen un pis heretat, una casa familiar o un habitatge comprat després d’anys d’esforç.
Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra, el 63% dels propietaris que no lloguen ho fan principalment per por: por als impagaments, als processos eterns, a la morositat residencial i a perdre el control de casa seva.
I aquesta realitat té conseqüències molt greus. Perquè moltes de les polítiques impulsades teòricament per protegir els col·lectius vulnerables han acabat provocant l’efecte contrari. Molts propietaris eviten precisament llogar a persones amb situacions econòmiques delicades per por de no poder recuperar l’habitatge en cas de conflicte o impagament.
L’excés d’inseguretat jurídica acaba expulsant del mercat els perfils amb més dificultats. També hi ha una altra realitat que molts no volen verbalitzar. Existeix un col·lectiu humà que culturalment i emocionalment s’identifica amb Mallorca, amb la seva llengua i amb la seva manera de viure. Avui aquest col·lectiu ja no és majoritari demogràficament, tot i continuar essent la més gran de les minories d’aquesta terra.
I una de les poques fortaleses econòmiques que encara conserva aquest món mallorquí és precisament la petita propietat: un pis heretat, una casa familiar o un habitatge aixecat amb esforç durant generacions.
Per això és legítim demanar-se per què alguns partits que es presenten com a defensors de la terra acaben perjudicant directament aquests petits propietaris mallorquins abans d’enfrontar el problema real de posar límits al turisme, a la immigració sense límit i a la solidaritat forçosa amb l’Estat.
A més, aquestes polítiques ja han fracassat a moltes ciutats del món. Berlín va veure reduir-se l’oferta d’habitatge després dels controls de preus. Estocolm acumula cues de fins a deu anys per aconseguir un pis. I a San Francisco molts propietaris varen retirar habitatges del mercat davant les restriccions i la inseguretat. Quan criminalitzes qui lloga, el resultat és gairebé sempre el mateix: menys pisos disponibles i més problemes.
I mentre tot això passa, després de gairebé vint anys governant institucions clau, aquestes mateixes formacions encara no han estat capaces de construir un parc d’habitatge social digne. Balears només disposa d’un 0,4% d’habitatge social, mentre que la mitjana europea supera el 6%.
No han planificat el creixement. No han fet habitatge públic suficient. PSOE i Sumar han continuat sense enviar euros a Balears, només han enviat gent a palades. I ara, després d’anys de mala gestió, pretenen assenyalar els petits propietaris com si fossin els culpables principals del problema.
Però el problema no és el petit propietari. El problema és un model polític que ha afavorit el creixement sense límits, la saturació i l’especulació, sense protegir els residents ni garantir habitatge assequible.
Mallorca necessita més habitatge de manera prioritaria per als qui han contribuït durant dècades, més seguretat jurídica, més confiança i un model pensat per als residents. No necessitam propaganda.
