Skip to content

“Me lo dijo Pérez, que estuvo en Mallorca”

Montserrat Alcaraz
Com a definició del sistema econòmic que regeix els nostres destins em semblen adients dues paraules antagòniques: desordre i organització. Sovint, enmig del caos, no percebem la visió del conjunt que, és cert que podem pensar i analitzar, però això tal vegada, ens dugui a sentir-nos més impotents. Ho pensava arran de la constitució d’una comissió per analitzar la saturació de la nostra estimada i malmenada roqueta. Ni més ni manco promoguda per determinats agents polítics i econòmics, alguns dels quals, si venia el cas urbanitzarien la tomba dels seus morts. Organitzacions que promouen el desordre, allò del peix que es mossega la cua. El caos organitzat: el turbocapitalisme imperant.
A partir dels anys seixanta es comencen a succeir un seguit d’estudis sobre els límits del creixement en la societat que s’anà configurant després de la postguerra mundial. Informe Meadows, Club de Roma… és impressionat llegir aquests documents confegits per una munió d’experts de gran rigor i adonar-nos del poc cas que se n’ha fet i del molt que han encertat en les seves previsions. Mallorca té un problema d’autodestrucció que no és aliè al que manifesta l’economia planetària. Sabem la història aquella de l’assemblea de rates… Qui posa el picarol al moix? Qui i com aturar els moviments massius de gent siguin immigrants o turistes. Escolt un home dins un cafè: -Els esquerrans demanen limitació de turistes però lliure circulació d’immigrants a la recerca d’oportunitats. Els dretans defensen regular la immigració, però no estan massa per posar traves al negoci de l’arribada massiva de gent per prendre el sol. Escolt i call, cosa rara en mi.
Em conhortava després de parlar amb la meva amiga i contar-li que, anant per la carretera, m’havia passat per damunt un esbart de flamencs que devien tornar, era el capvespre, cap al Salobrar. Una imatge captivant, però, a més a més, a la ràdio sonava la música de Camarón de la Isla. La meva amiga em digué: -No et vengui tan de nou, és la Mediterrània.
Sí, és la Mediterrània. Aquesta bellesa autodestructiva i letal la que provocà la guerra de Troia. Com pot ser que artistes com Camarón no poguessin anul·lar les seves addiccions? Les societats s’espenyen a elles mateixes, les persones ens feim malbé a nosaltres i al nostre redol. Epicur, gran defensor de la mesura, recomanava fugir de la societat, però ara tothom vol participar en aquesta festa megalomaníaca del consum i la balquena. Thoureu sentenciava: “No tothom està capacitat per ser lliure”. Com si el món estàs a les portes del Judici Final sovint els ecologistes semblam de forma inevitable Testimonis de Jeovà.
El dia de la inauguració del Centre de poesia Blai Bonet -que s’ha torbat quinze anys en obrir les portes- vaig escometre una poeta italiana catalanista i li vaig dir que els seus versos m’agradaven i també, ja que parlàvem de poesia, que ella era molt bella. Això darrer no li va fer gràcia. Potser dir a una persona que és bella ara ja és com un insult. És el corrent del temps que ho arrossega tot. Ho vaig trobar tràgic i còmic, però cal aferrar-se al somriure. No vaig ser oportú. Tanmateix, hi ha una dèria per l’operació tanga/biquini que fa feredat. Els tatuatges empastifats de crema solar a la platja semblen pergamins mastegats. Iconografies de la decadència d’un món que ha deixat enrere fa temps allò de Nula ethica sine esthetica per proclamar el Nula esthetica sine diethetica.
Li he donat un parell de voltes i pens que això de morir d’èxit és el mateix que haver nascut massa delicats. Pens en Ava Gadner, en na Monroe, en Amparo Muñoz… en sor Tomasseta… en tantes joguines rompudes de tan captivadores que eren. S’espenyaran també, de tant trivialitzar-les, les paraules “bellesa” “T’estim” “fas planta” “T’enyor”? La paraula “suor” fins i tot ja fa olor de desodorant. On se n’ha anat, amb tanta biotecnologia, el gust de la fruita?
S’acosta la fi de curs i els escolars d’aquestes illes acompanyats dels seus mestres, en una mostra de coherència aclaparadora, acudiran en massa als hidroparks massificats. Situacions d’aprenentatge i després horabauxa.
Ara i aquí el que hem de demanar al cel és que, espesses vegades, faci una bona barrumbada d’aigua per damunt Son Sant Joan. I poder ensumar un poc l’olor de terra banyada i la suor que espera a aquests experts comissionats per salvar Mallorca de tants d’excessos. Bon estiu déu mos do a tots i qui ens vulgui mal que rebenti.
Back To Top
Search