A la foto: "Educació de la Verge" de Georges de la Tour
Entrar a Twitter (ara X) s’ha anat convertint en una espècie de viatge a un altre univers. D’ençà que Elon Musk s’ha fet amb la plataforma res em sembla igual. Només veig publicacions de gent que no seguesc i propaganda trumpista, xenòfoba i d’ultradreta que l’empresari ens cola a totes cada dia. Igualment, persistesc en l’exercici perquè, ho confés, m’encanta Twitter. M’agrada veure què diu la gent de qui me’n refii sobre aquell espectacle a una sala petita de Barcelona que segurament mai veuré, però just aquí hi rau la gràcia: m’agrada que la gent m’expliqui coses que potser d’una altra manera no coneixeria. Tot i això, hi ha dies que em trob autèntiques barbaritats entre piulades. Perquè aquí rau (en teoria) la gràcia d’Internet: que tothom pugui opinar sobre el que vulgui. I en educació, ja ho sabeu, tothom vol dir la seva.
Una de les barbaritats d’aquests dies han estat les declaracions de Damià Bardera al programa La Selva de 3Cat. Bardera és docent de secundària a Catalunya i acaba de publicar Incompetències bàsiques (Pòrtic Edicions, 2024). No he llegit el llibre, però escoltant l’entrevista a la televisió i llegint la sinopsi s’entén que vol ser una crítica al sistema educatiu actual, a la manca de competències de l’alumnat i, en general, a qualsevol cosa que tingui l’etiqueta d’innovació. Potser no és ben bé així, però el regust ranci que et queda després de veure’l parlar amb bastanta prepotència sobre els resultats acadèmics vinculats a les noves metodologies no deixa gaire marge a la interpretació.
En un primer lloc m’entristeix veure algú tan descoratjat enfront de la seva tasca docent. La nostra feina depèn en gran part de les ganes i il·lusió amb les que encarem cada dia lectiu, per això escoltar algú parlar amb tan poca confiança de l’alumnat em tomba avall. D’altra banda, en el discurs de Bardera veig un símptoma que he detectat ja diverses vegades entre els detractors per se de la innovació educativa: anar amollant conceptes inconnexos com “educació emocional” enmig de les frases per fer-nos saber com d’inútil pensen que és tenir aquest tipus de coneixements enfront de la urgència de la Revolució Francesa o el Tractat de Versalles. Jo també pens que és important saber qui van ser Napoleó o Maria Antonieta. També crec que saber què va passar l’any 1492 a l’altra banda de l’oceà ens fa entendre millor els processos migratoris actuals. Sí, és cert: és urgent conèixer Plató, Mercè Rodoreda o Bach. Estic d’acord, però això no em fa deixar de pensar que tal vegada podem trobar altres maneres d’acostar a l’alumnat aquests personatges i esdeveniments històrics cabdals per la nostra cultura. I creieu-me: ho podem fer i alhora ser competents en matèria emocional.
Entenc les preocupacions del cos de docents avui dia. Sent sincera, a mi també m’agradava una bona classe magistral. De fet, a vegades utilitz aquesta metodologia durant una estona a segons quins cursos perquè és necessària. De la mateixa manera veig inconcebible creure en un sistema educatiu estàtic, idèntic al que nosaltres vam tenir com a alumnes. Si la resta d’àmbits del coneixement han desenvolupat noves branques de pensament i estratègies metodològiques en els darrers 20 anys, per què l’educació no hauria de fer-ho? L’opció fàcil és queixar-se i en poques paraules gairebé titllar d’incompetents l’alumnat simplement per ser això: alumnat, aprenents.
No crec en les solucions que impliquen responsabilitzar als altres sense revisar-se a un mateix, així com tampoc crec en un sistema educatiu igual i monolític per a tothom, sigui quin sigui el seu origen, situació familiar o classe social. En el que sí crec és en els docents que es qüestionen la pràctica, que també són aprenents, que es revisen i, quan toca, es donen l’enhorabona. Més encara: crec en la reflexió com a estratègia transformadora, perquè qui voldria viure en un món on les coses sempre eren millor abans?
