skip to Main Content

Najat El Hachmi: “Un moviment que em demana que em tapi per no provocar desig no és feminista”

Després de parlar del que suposa ser una dona d’origen musulmà a través de la novel·la ara, a ‘Sempre han parlat per nosaltres’ (Edicions 62), Najat El Hachmi aborda el tema a través de l’assaig. L’escriptora d’origen marroquí i crescuda a Catalunya denuncia a través d’aquest assaig-manifest la situació de masclisme en què, segons ella, viu la dona musulmana i critica tots aquells que, des de perspectives diverses, han negat el masclisme que ella veu inherent a l’islam. Segurament polèmic i de ben segur valent i contundent, aquest llibre sorgeix de la necessitat de l’autora de posicionar-se de forma clara a l’entorn del tema.

Qui és que ha parlat sempre per “vosaltres”, les dones d’origen musulmà?
Pares de família, imams de les mesquites, autoproclamats cabdills de la comunitat musulmana, dones que porten mocador i que neguen el masclisme en el què estem vivint, algunes feministes relativistes que també han comprat aquests discursos i, també, una certa esquerra que no és tan contundent contra el masclisme que nosaltres vivim com ho és amb el masclisme en general. Són molts els que han parlat per nosaltres fer callar les nostres demandes feministes…  També hi ha diferents teories i corrents de pensament que el que vénen a fer és negar el masclisme en el què nosaltres hem viscut, sobretot a negar el masclisme de l’islam. Persones molt diverses que ens diuen no només que l’islam no és masclista sinó que és feminista.

Al llibre precisament et mostres molt crítica amb el que es coneix com a “feminisme islàmic”.
Clar, és una cosa que s’està imposant bastant, inclús com a representativa del feminisme que ens correspon a nosaltres, a les dones que venim d’àmbit musulmà. I és un problema. Primer perquè parteix d’una premissa falsa: que en realitat l’islam no és masclista sinó que s’hauria malinterpretat. Però després, el problema, també, és que no soluciona els problemes que planteja el feminisme. Per exemple, quan parlem d’una cosa tan fonamental per al moviment feminista com la llibertat sexual, per les feministes islàmiques aquest no és un punt important perquè segons elles seria una necessitat de les dones blanques occidentals, quan, de fet, és un dels pilars que vertebra el malestar que hem viscut com a dones: la pressió sobre els nostres cossos, sobre la nostra sexualitat, sobre les nostres relacions afectives… Jo no puc considerar feminista un moviment que em demana que jo em tapi per no provocar el desig dels homes, perquè aquesta és la base d’haver-te de tapar.

En un fragment dius: “l’Islam té una característica immutable: la seva animadversió cap a les dones, la seva misogínia estructural”. Es pot ser feminista i practicar l’islam?
Jo no reparteixo carnets de feminisme ni decideixo qui és i qui no és feminista, el que passa és que és bastant contradictori ser feminista i continuar defensant el masclisme. O sigui, aquí hi ha no una intersecció sinó una cruïlla; s’ha de decidir cap on vas: tu pots ser tant feminista com vulguis però si portes un element d’opressió patriarcal al damunt del cap… doncs és una contradicció. De contradiccions en tenim totes, no estic dient que no es pugui viure en contradicció, jo crec que, a títol individual, tothom té dret a conciliar les seves parts com vulgui, però el problema no és quan a títol individual les persones expressen les seves opinions sobre aquests temes sinó quan això s’infiltra en la política, quan s’infiltra en l’acadèmia, als mitjans…

S’hauria de prohibir el vel? Expliques que a tu et va “salvar” que una mestra et prohibís portar el mocador.
Jo crec que s’hauria de prohibir a les escoles; sobretot a Primària no hi hauria d’haver cap nena amb mocador perquè no té cap justificació de cap mena –ni tan sols religiosa, perquè els únics que posen mocador a les nenes són les branques més extremes de l’islam-. I després, a la Secundària també són menors d’edat… i jo la idea de què una nena de 12 anys, pel sol fet que li hagi vingut la menstruació passin a considerar-la dona i, per tant a tapar-la… se’m fa molt difícil d’acceptar. Evidentment, jo a les persones adultes no els diré pas el què han de fer, entre d’altres coses perquè hi ha dones musulmanes que m’estimo molt, que porten mocador i que jo mai a la vida els diria com han d’anar vestides. Però hi ha una manipulació molt important amb els discursos que tenim dones com jo, que és dir-nos: “Estàs atacant les dones musulmanes”. Quan el que estàs fent és criticar l’islam, no atacar a les dones musulmanes. Perquè, de cop i volta, jo que he estat escrivint sobre el racisme des dels vint anys resulta que quedo fora d’aquesta lluita antiracista pels meus principis feministes; em sembla molt preocupant.

Denuncies que en relació a la situació de la dona musulmana, a vegades, des de l’esquerra, s’ha caigut en la trampa del relativisme cultural.
D’un temps cap aquí, alguns sectors de l’esquerra –no tota- han començat a incorporar l’islam com un element d’inclusió i de diversitat. I no només l’islam, sinó un islam molt concret: el de les dones que porten mocador. Jo sempre he pensat que la lluita per la igualtat no es pot deixar en supeditació quan hi ha altres coses que intervenen com la cultura o la religió. Però clar, si no tenim debats públics perquè a la mínima tot és islamofòbia… serà molt difícil. Però jo el que pregunto és: vosaltres us dirigiu a ciutadans nascuts aquí de tota la vida -o de fa no sé quantes generacions- en funció de la seva religió? Doncs per què us dirigiu a la comunitat musulmana com a musulmans i no com a ciutadans? En realitat és una altra forma de racisme. I l’altra cosa, també, és que és molt més fàcil posar una dona amb mocador en un cartell electoral que fer totes les polítiques socials que no s’han fet en els darrers deu anys.

Text: Júlia Solé / AMIC
fotos: Pol Alfageme / AMIC

Back To Top
×Close search
Search