Nicaragua: crònica d’unes eleccions legítimes

Il·lusió. Sí, il·lusió és el que he percebut, compartit aquests darrers dies a Nicaragua. No la il·lusió d’un foc d’encenalls, d’una fantasia, no; la il·lusió d’un poble que vol avançar i créixer en pau.
Enguany es compleixen els 30 anys del meu primer viatge a aquest país petit, poc poblat i empobrit de Centreamèrica i en tots aquests anys de viatges he acompanyat els processos que s’hi han produït. Després d’onze anys de govern revolucionari, una coalició de 14 partits, la UNO, guanya les eleccions i comença una etapa de neoliberalisme que es dedica a privatitzar i desballestar les poques estructures d’estat que s’havien aconseguit. Els següents mandats no fan més que anar minant encara més la poca protecció social assolida tot i la guerra d’agressió organitzada pels EUA.
El novembre del 2006 el FSLN, conformat com a aliança de partits, guanya de bell nou les eleccions i de llavors ençà es tornen a promoure els drets socials bàsics. Els darrers 15 anys de govern sandinista s’ha aconseguit revertir la deriva neoliberal i empobridora que colpejava el país, assolint avui:• Salut gratuïta, que vol dir -entre altres coses- no haver de dur un llençol i un donant de sang si t’han d’operar
• 20 hospitals nous al país
• Educació gratuïta, no pagar pel lloguer del pupitre, pel full d’examen, no haver de comprar l’uniforme, tenir un tassó de llet i un plat per dinar
• Un 6% per educació universitària
• Milers de km. de carreteres
• Reducció de l’extrema pobresa fins a un 7%
• Cinquè lloc al món en equitat de gènere
I molts d’altres paràmetres reconeguts i validats per organismes del nostre primer món.

Dia 21 de Novembre hi ha hagut eleccions presidencials a Xile, model de democràcia occidental a Amèrica llatina, amb una participació del 47%.
A Manacor el 2019 votà un 53% i a les darreres europees vàrem assolir un de rècord de participació, un 51%.
Per què quan parlem de Nicaragua, amb una participació del 65% diem que són unes eleccions no legítimes?
Angela Merkel 16 anys governant; Jordi Pujol, 24; a Sant Llorenç Mateu Puigròs, 25. I són perfectament demòcrates.
Daniel Ortega no, amb 15 anys al govern ja passa a ser considerat com a un dictador, per què?
Una altra crítica al procés nicaragüenc són uns suposats atacs contra la llibertat d’expressió i uns imaginaris presos polítics. Julian Assange, Snowden, Manning, Hassél, Valtònyc, tots els encausats i exiliats del procés i tants d’altres…
Realment nosaltres ens podem sentir legitimats per criticar -i més, sense conèixer- i criminalitzar el que succeeix en un país sobirà i, insistesc, del que no sabem res?
Les persones encausades i empresonades a Nicaragua ho són per conculcar les lleis del país, fugida de capital, cobrament de l’estranger per realitzar accions terroristes…
Les delegacions d’observadors i acompanyants d’arreu del món al procés electoral hem pogut constatar que els comicis s’han dut a terme amb absoluta normalitat, sense incidents i respectant les lleis constitucionals del país i les normes democràtiques fixades i acceptades a escala internacional.
I per què, llavors, aquesta campanya mediàtica desencadenada pels mitjans internacionals de la UE, EUA i d’altres països tutelats per aquestes potències?
Per què la paraula sobirania ens fa tanta por?
Potser les qüestions geoestratègiques, potser les guerres d’agressió no reeixides, potser la possibilitat d’un canal alternatiu al de Panamà, potser la creació d’una gran Llatinoamèrica unida. Potser, molts potser.
El poble de Nicaragua ha votat. Un 65% de la població ha decidit votar i ha escollit, amb un 75% dels vots, el FSLN, amb Daniel Ortega al capdavant, perquè segueixi impulsant el projecte engegat el gener de 2007.

HLVS. Roger Cosso i Jornet