Skip to content

“No sé de què s’han nodrit per ser tan fatxes i doblerers”

Antonina Canyelles (Palma, 1942) ve a presentar a Manacor Bistecs de pantera, el seu darrer llibre. Serà a la Institució Alcover, dijous, 21 de setembre, a les 19.30h i de la mà del Col·lectiu de Dones de Llevant. Sobretot mordaços, felins, així són els seus versos, i així és també el seu pensament.

Com et trobes?
I com em puc trobar? De salut estic molt bé, però de la resta, fatal. Estic molt enfadada per així com està el panorama… Feia tres mesos que no escrivia. A l’estiu em sol passar això. Ara m’hi he tornat a posar, i duc una ràbia i una agressivitat… No tenc tendència a la tristesa ni a la depressió, però jo dic que tenc una tristesa plena d’arguments, i de cada pic en tenc més. És com si escrigués deu novel·les alhora però sense ni mica de ficció.

Quan parles del “panorama” et refereixes a la situació política.
Sí. Jo ara veig aquesta cabrona mallorquina que té estudis i que ens vol dur a la perdició. I així i tot a la gent la veus tan contenta, que et diu que no passa res, i que tots són els mateixos, i que tots van als doblers… No ho sé, jo venia del nacional-catolicismo, i hi va haver un moment que pareixia que alçàvem un poquet el cap, però ara reculam de cada dia. Però bé, jo ja he fet 81 anys, i ja ho diuen, que qui no té res a fer el gat pentina.

I tot això dit en termes socials i econòmics. Però com a poble també vivim moments baixos.
Ja no som res, com a poble. Som uns externs. Un temps parlaven de barco de rejilla, i avui ja no hi ha ni barco ni rejilla ni res que hi valgui. Arribarà un dia que ens duran a una vorera i ens tiraran dins la mar. Jo estic devora les Estacions, i no sents una paraula en la nostra llengua. Te’n vas a comprar i t’escometen en castellà de primeres. De cada vegada estic més enrabiada. Jo m’esperava una vellesa plàcida com la dels meus padrins, però veig que no és possible. Ara bé, també he vist que ells la tengueren plàcida perquè eren uns callats, per por, per l’amenaça de l’infern i els premis del paradís. Visqueren velleses plàcides, però amenaçades. I alerta, sempre ho dic: jo no som una dona gran, som una dona vella.

Però pareix que hi hagué un moment, potser als vuitanta, que hi havia un espai per a l’esperança.
Sí. El sol tenia un altre color, teníem il·lusió. I no sé cap a on ens durà, la gent d’avui, però jo me n’he de redefotre, perquè ja no hi seré. Et dic una cosa: la gent no havia tengut mai tants d’estudis ni havia estat tan preparada. Però veig que l’ombra de Franco és molt llarga. Avui la gent jove no sap res de la primera guerra mundial, ni de la segona, ni saben si la guerra civil va ser civil o va ser un cop d’estat. Tenen carreres i màsters i no saben res. En Pere Peixet que viu davall un garrover per ventura en sap més, i a ells els és ben igual. Són molt poquets els que ens escolten. El nostre auditori són amics i coneguts. Sempre som els mateixos.

Et veig molt pessimista.
No em tenc per una persona pessimista, però som realista. Les coses canviaran, però ara mateix no van camí de canviar. No sé amb què els varen nodrir, perquè siguin tan fatxes i tan doblerers, per basar-ho tot en l’economia i en el benestar econòmic.

Parlem del llibre que vens a presentar. Bistecs de pantera. Si la pantera ets tu, i els bistecs són els poemes, vol dir que el llibre és una immolació poètica d’Antonina Canyelles per acostar-nos a la redempció contra totes aquestes injustícies?
Ja pot ser. Sí. He triat la pantera perquè és un animal agressiu, i no hi posaria mai un moix ni un ca.

Agressiu, però molt elegant, també.
Sí. Els moviments que té… i la mirada. Perquè la pantera té unes ungles fortíssimes, però les fa servir a través dels ulls. De vegades el títol no defineix el llibre, però sempre cerc uns títols que venguin de nou.

Escrius com sempre, amb una poesia destil·lada, anant al bessó, més que de la paraula, de la idea.
Exacte. No he evolucionat. Som allà mateix, del vuitanta ençà, que vaig escriure Quadern de conseqüències. Escric exactament igual, no ho sé fer d’una altra manera. Ara bé, els poemes em duen molta de feina, em du molta de feina donar-los forma, perquè sempre he volgut escriure amb un llenguatge planer i molt senzill, i si em surt recargolat, cerc una manera més directa i entenedora de dir allò mateix, perquè jo escric perquè m’entenguin. De vegades he dit que escric perquè em dona la gana, però crec que escric perquè faig servir la poesia com a arma, perquè no puc sortir a repartir hòsties, ni tan sols a repartir hòsties verbals, perquè serien capaços de fotre’m a la presó o de posar-me una multa de colons. Tenc poemes que no diuen res… però sempre intent ficar-hi un puntet que faci pensar. De vegades n’hi ha que em diuen: “Vaig llegir aquell poema teu i vaig riure molt”. I els responc: “Quantes vegades l’has llegit?”. “Una”. “Idò quan el llegesquis la segona vegada no riuràs tant”.

No fas concessions.
No faig poesia de premis. Sempre dic que som la poeta més poc premiada de les lletres catalanes. Primer perquè no m’hi present. I segon, perquè si m’hi presentàs no me’n donarien cap. No m’interessa gens la poesia que premien. La llegesc i procur estar al dia de tot el que es publica, i em sent als antípodes d’aquesta classe de poesia. No m’interessa.

Hom pensa que la lírica ha de parlar de l’amor i de la mort, del pas del temps, si vols, d’allò més íntim. La teva poesia parla dels efectes que té en tu el que passa al teu voltant. I això també és lírica. O no?
Jo l’any 79 em vaig presentar al premi Marian Aguiló, a les festes Pompeu Fabra. Al jurat hi havia Estellés i d’altres. Jo m’hi presentava amb pseudònim. I deien que em donaven el premi per la lírica… Jo som d’una generació que la definició de la lírica no era això que escrivim ara. Sempre escric de fora cap a dins, perquè som contempladora, som una contempladora activa, i els fets actuals que contempl no em permeten estar bé. Per escriure necessit un estímul extern. Tots els poemes tenen un denominador comú: el malestar. El malviure, que la gent no entengui què és viure bé, viure bé amb tu mateix, i viure bé en societat. Si no tenguéssim aquesta moguda i fóssim un país on tot anàs bé, no sabria què hauria d’escriure. Sempre hi ha coses que em fan rebel·lar una mica. Si hagués estat rica i m’hagués casat per ventura ara no sabria ni què és la poesia. La poesia em neix del malestar.

I és curiós perquè passen els anys i no sembla que ni el pas del temps ni la mort siguin preocupacions poètiques per a tu.
No som una poeta confessional. Les coses que confés són les que realment m’afecten, però no de la meva vida íntima. Als meus poemes no dic si he tengut, ni si m’han deixat ni si he deixat. Això ho tenc a un raconet meu, però no per fer-ho públic. No en tenc les ganes ni la necessitat. I no sé com partirà el llibre que ara prepar, perquè pareix com un llibre de dona vella, perquè retrocedesc a la meva infantesa. Tenc molt bona memòria, i record olors, i colors, i sensacions i fets. Em falla més la memòria a curt termini, ara. En aquests poemes, faig una recapitulació, de manera puntual, de paraules que sentia, de comentaris que es feien… eprquè els he recordat i els he arribats a entendre. Cantàvem la Jovenezza dels italians, i jo no sabia que era un himne feixista. O una altra que era un himne nazi que la gent cantava quan emblanquinava o quan rentava. Sempre havíem de resar i pregar perquè si venien els russos matarien els nostres pares. I he entès tot allò que tenia guardat a la memòria. Jo no he estat als camps nazis, però he estat als camps de concentració nacionalcatòlics, on teníem unes guardianes que no duien pistoles ni cans perquè eren monges. He fet una rebobinada de tot allò i ho necessit treure. Ja veurem què en faig. Però el cert és que els fets i les actituds d’aquell temps són els mateixos avui. I els resultats, idèntics.

Hi ha espai per a la il·lusió, en els teus dies?
Hi ha dies que sí. I dies que m’aixec i em colg i em dic que no crec en la humanitat. Si faig recapitulació de la meva vida, veig un pedaç per aquí i un pedaç per allà, però no tenc el vestit complet.

És difícil lluitar, avui en dia.
Perquè nosaltres tenim quatre escopetes de perdigons i ells tenen míssils. I alerta perquè dels poquets que som per ventura qualcun ens negaria tres vegades, encara. N’hi ha que em diuen: “Tu ets vella, però penses molt”. Perquè no som beneita ni inconscient, i si mires i llegeixes com està el món veus que tothom és més fals que un duro sevillano. Ens conformam amb una illeta petitíssima que es diu Mallorca i ni això ens deixen fer. Una cosa la tenc clara: no he perdut mai la consciència ni la identitat.

Back To Top
Search