“No som gaire de sants, però m’agrada sentir que qualsevol excusa és bona per trobar-nos”

Manacor oblida la pandèmia i enceta les festes amb Sergio Tejera de pregoner i la dansa colorista i emocionada dels cossiers

És ver que de forma regulada i ordenada per l’autoritat, els cossiers havien pogut ballar l’any passat. Els qui els volien veure hi acudiren havent adquirit prèviament un seient i els pogueren veure dansar d’asseguts a la seva localitat, improvisada per a l’ocasió per part de l’organització. Enguany, però, minimitzada la pandèmia de la Covid-19, se sentia de lluny l’olor de romaní i de ganes de festa. Ja davant Sant Rafel, 86, a ca la dama d’enguany, Gràcia Puig, l’afluència de cossieristes era massiva i va anar in crescendo fins arribar al centre. Tot i que podria haver generat qualque dubte l’aturada pandèmica, a l’hora de la veritat, qualsevol vacil·lació va restar manifestament esvaïda. Fins i tot a sa Bassa es varen sentir eufòricament mesurats que són més propis de l’orgull de poble santantonier que no de la festa cossiera: “Visca Manacor”, “visca els cossiers” o l’universal i participatiu “que boti, que boti, que boti, Manacor”.

Els restaven encara als cossiers algunes de les aturades més emotives i festives. El pas pel carrer de Ciutat, davant la casa on cresqué Aina Sansó, una de les tres recuperadores dels cossiers i futura filla il·lustre de Manacor. Qui fou el seu marit, un dels seus fills i sa mare hi varen ser per servar la memòria de l’entusiasta investigadora manacorina. Més avallet, ballaren davant Ca’n Garanya, proveïdor sempre de les espardenyes que formen part de l’uniforme dels dansaires. I ben allà davant, sortint d’una rotlada esponerosa de gent, entraren dins Ca’n Lliro encapçalats pels xeremiers. Flabiol i tamborí marcaren el ritme de les xeremies. Balls de taverna, alguns punts de ball de bot, herbes del maig i moltes ganes de festa completaren la presència dels cossiers dins el cafè amb estrella.

Després s’encaminarien ja cap a l’Ajuntament. Davant la Sala, encapçalada pel batle Miquel Oliver i el pregoner Sergio Tejera, Chen, els esperava, vestida de vint-i-un botons la comitiva consistorial. Al so de la processó encaspçalaren els cossiers l’entrada a un claustre engalanat per a l’ocasió i estibat en forma d’amfiteatre de cadires blanques a punt per sentir el pregoner d’enguany, Sergio Tejera Parra, “Chen”. Actuà de mestra de cerimònies una Maria Magdalena Vives tan elegant com discreta.

De la panada de xítxeros a Xítxeros amb Empenta
A Manacor hi havia hagut durant dècades un madrileny conegut. Don Carlos Fernández Álvez-Gómez, va atendre des de la seva consulta tota una generació de gent manacorina. El “Metge Madrilenyo”, li deien. De la seva nissaga són descendents els desapareguts Ricardo Fernández o Gustau Fernández, i ja en tercera generació, Amanda Fernández. Una gent molt manacorina. Tan manacorina com Sergio Tejera Parra, Chen, madrileny de naixement, manacorí de fets i de cor, ja. Tejera exercí enguany de pregoner de les Fires i Festes de Manacor, un honor que està cridat a distingir aquelles persones que per la seva trajectòria, per les seves obres, per les seves accions o per la seva sensibilitat, són capaces d’aglutinar, més que de disgregar; de sumar, més que de dividir; d’ajudar a créixer, més que de fer minvar. Es tracta sens dubte, del cas de Sergio Tejera, Chen. Tejera explicà que arribà a Manacor en unes primeres incursions de la mà de la seva dona, Sara Gil, una revetla de Sant Antoni, “que em va tenir mort de gana fins que arribàrem als Tastavins, que és on havíem de torrar per sopar”. Després d’aquelles incursions, però, tornaven sempre a Madrid, un indret, explicà, on es feia molt difícil comprendre com es viu la vida aquí, immersos com estan “en un procés d’individualització que no té res a veure amb la llibertat”. I va ser així que, després d’un moment de crisi i un punt d’inflexió, la parella va atendre “l’enyorança de la terra que sentia na Sera”. “Venguérem cap aquí a viure i en ella rebrotà l’alegria”. Amb l’ajuda de la família Gil-Vacas i dels amics, Sergio Tejera amb poc temps aprengué el que era “una panada de carn i xítxero”, i després descobrí que hi havia també “Xítxeros amb Empenta”, i Renou Col·lectiu. I sabé qui va ser Guillem d’Efak, i les Dones de Llevant, i els Reis i Dames. No ha faltat a Son Coletes, una celebració que va recordar emocionat pels vincles que estableix amb son pare.

Recordà, Chen, que “el principal motiu del canvi va ser el naixement del nostre fill Hugo, perquè és un luxe poder-lo anar a cercar a peu a l’escola i de tornada poder-nos aturar a comprar a la plaça de les Verdures.

Tejera reconegué que “a ca nostra no som gaire de sants, però m’agrada sentir que qualsevol excusa és bona per trobar-nos i per configurar aquesta identitat de poble, davant aquesta pandèmia que ha servit per mostrar-nos la part més dolenta del sistema depredador i capitalista”.

El pregoner manacorí nascut a Madrid acabà la seva al·locució amb una glosa cantada a pèl i amb l’emoció tremolant dins la gargamella i dins l’aire verd dels tarongers del claustre.

“Una ciutat amb cor de poble”
Tancà el torn d’intervencions orals Miquel Oliver, batle de Manacor, que recordà que l’any que ell va néixer Manacor tenia 23.371 habitants. Avui en té 48.529, més del doble. Avui, digué Oliver, “Manacor és un poble divers, amb manacorins d’avior, i d’altres que han vengut d’arreu del món”. I afegí que “Manacor som tots, des de n’Àngels Puig que m’ha acompanyat a les primeres pàgines del programa d’enguany a Sergio Tejera, que ha vengut de Madrid”, passant per tantes altres persones vengudes d’arreu. “Manacor és una ciutat que té cor de poble”, continuà abans d’advertir que “no tot són flors i violes” per fer referència al 20% de ciutadans que han passat pels Serveis Socials de l’Ajuntament. El batle Oliver afirmà que “hem d’aspirar que tothom tengui les millors condicions de vida possibles i les mateixes oportunitats”, per acabar dient que “això no va de llinatges, sinó de compromís i de respecte”.
La vetlada es clogué amb l’actuació de la Banda de Música de Manacor.