Skip to content

Oversharing saved my life

Utilitzar anglicismes és divertit i, a vegades, inevitable. Aquesta frase pot fer enfadar alguns lectors -i amb motiu- però també pot tenir sentit per uns altres. Les llengües existeixen gràcies a qui les parla i el català ens necessita més que mai. Per això, si per salvar l’ús de la nostra llengua m’hagués de quedar només amb un únic anglicisme, és ben probable que em decidís per la paraula oversharing.
En el món digital, oversharing fa referència a la sobreexposició i compartició de dades a la web, en especial a les xarxes socials. Pensem en les mares que fan dels fills el seu capital digital, tot exposant la seva rutina familiar i compartint detalls de la vida dels infants amb milers de seguidors. Pensem també en les tiktokers que publiquen vídeos plorant mentre ens expliquen que se’ls ha romput el telèfon que acabaven de comprar. Pensem en les artistes que escriuen lletres de despit després de ser deixades i humiliades en públic.
Pensam, en general i si us fixeu, en dones. Dones joves, grans, grasses, primes, mares, fadrines. Tant se val com siguem, l’oversharing és allò que fem les dones quan “no estem bé”, que és la justificació que més s’utilitza per analitzar aquest comportament. Quan veig comentaris així a xarxes pens que no estem bé sota la mirada del patriarcat. Sigui per masclisme de manual o per misogínia interioritzada, per què ens atabala tant veure a les dones exposar públicament el seu dolor, la seva passió o el seu amor desmesurat? És evident que hi ha una sobreexposició dels menors, que Internet és ple de nines de Tiktok i que de tota la vida les artistes canten sobre els temes que els preocupen.
Si tornam al món analògic, fer oversharing també s’usa per referir-se a la bombolla d’intimitat que podem arribar a crear amb una completa desconeguda durant una trobada o esdeveniment social. Pensam en les tres-centes amigues que hem fet als banys d’una discoteca. Pensam en aquella al·lota que ens va deixar una compresa als lavabos de les oficines. Pensam, en general i si us hi fixau, en dones. Explicar massa detalls de la vida privada a algú que coneixes de festa podria sortir malament, però gairebé sempre és una experiència col·lectiva, compartida, que totes entenem.
Fins i tot quan som adultes, un dels mecanismes que més funciona a l’hora de fer noves amistats és precisament l’oversharing. Com més grans més difícil és vincular-se, cuidar-se, tenir-se en compte més enllà de la feina o la classe de pilates. Per això, sempre és després d’una bona dosi d’oversharing quan comencem a confiar en les altres, perquè vincular-nos a través de les històries personals significa posar el focus als llocs que abans ningú prestava atenció.
Al seu pòdcast Ciberlocutorio, les periodistes Andrea Gumes i Anna Pacheco parlen de la ressaca d’oversharing, que és la sensació amarga de l’endemà d’haver compartit intimitat amb una desconeguda. Al principi és vergonya, després comences a recordar tot el seguit de detalls sobre el teu ex que vares articular per finalment oblidar-ho i continuar amb el dia. Tot i això, els vincles efímers que forjam les dones en moments de debilitat construeixen un relat comú, un espai on ens reconeixem, acceptam, admiram i animam a continuar endavant.
Fer xarxa també és fer oversharing. Explicar-nos assumptes del cor pot ser un acte polític. I sí, puc dir-ho ben contenta: oversharing saved my life.
Back To Top
Search