Prendre el pols a Mallorca: un mecanisme de les novel·les de Guillem Fontera

Margalida Galmés

S’enceta Sicília sense morts (2015) amb una nota que recomana al lector que no s’equivoqui cercant paral·lelismes entre la novel·la i la vida real, “ja que, en lloc d’interpretar-ne millor les claus, acabaria fet un embull”. De totes maneres, encara que respectem Guillem Frontera i ens el vulguem creure quan concreta que aquestes semblances són només coincidències, se’ns fa difícil. De fet, el mateix Pere Antoni Pons (en una entrevista a Frontera al DiariAra l’any de publicació de la novel·la) explica que no ha estat capaç d’evitar teixir comparacions amb la realitat política del moment. I el mateix em va passar a jo, he de confessar…
A més, ara que s’ha estrenat l’adaptació de Sicília sense morts en format sèrie televisiva a IB3, estic segura que gran part de l’audiència intentarà reconèixer personatges reals en els papers interpretats per Fèlix Pons, Pep Tosar o Blai Llopis, per exemple. Per aquest motiu, pens que ha arribat el moment de contar per què consider que aquestes comparacions ficció-realitat es fan tan habituals a Sicília; per què crec que el mateix mecanisme es pot desenvolupar en altres obres del mateix autor; i, finalment, per què trob que hem d’acabar amb aquesta tipologia d’anàlisi, com a mínim en les novel·les de Frontera.
L’autor assegura que Sicília sense morts és “una veritat literària basada en la vida real”. I què vol dir això? Que, per redactar les pàgines de la novel·la, sí que es va inspirar en la realitat, però amb l’objectiu de crear una història ficcional, i no existent. I és que Frontera és un gran analista de contextos i de mecanismes socials i polítics: els entén, els interpreta i els controla fins al punt de poder-los plasmar en la seva literatura. En definitiva, l’autor sap crear una ficció que es basi –amb gran detallisme– en el funcionament d’un context concret. En el cas de Sicília, en el modus operandi del poder i dels mitjans de comunicació a la Mallorca de principis del segle XXI i, per això, al lector li sembla reconèixer agents reals.
I el mateix fa Frontera en altres de les seves propostes novel·lístiques. De fet, com explica un article del 1998 de Jaume Pomar a la revista Lluc, Frontera sap prendre el pols al batec de Mallorca; sap analitzar ben detalladament el funcionament de l’illa –sigui en una àrea o una altra– i, després, retratar-lo damunt paper. Els carnissers (1968), per exemple, presenta l’inici de la revolució turística i l’empobriment de la noblesa mallorquina d’aquell moment. El 1977, Tyranosaurus mostra el mecanisme violent de la pedagogia de seminari catòlic dels anys seixanta a Mallorca. Després, La ruta dels cangurs (1980) interpreta aspectes de la realitat sociològica illenca de les darreres dècades del segle XX, com la violència ambiental o la pèrdua de seguretat civil. Per acabar, L’adéu al mestre (2013) també aconsegueix plasmar un sistema; en aquest cas, el del món de l’art de la dècada dels anys vuitanta a Mallorca. I tot això a partir d’històries de personatges ficcionals que es mouen dins un context que sí que és real.
Per tant, Guillem Frontera és un gran analista de la realitat i, en paraules de Pere Antoni Pons, també un “contista delicat”. Aquestes dues qualitats li possibiliten conformar personatges molt realistes, tot i que sempre ficcionals. És per això, doncs, que sembla que ens topam amb persones reals entre les línies de les seves històries; però aquest incident és només la prova que el text ha assolit el seu fi: retratar un context concret tant a la perfecció que, donades unes altres circumstàncies, els fets i els personatges descrits fins i tot podrien haver existit a la realitat.