Skip to content

“Quan representes un personatge has de trobar-hi connexions, malgrat que sigui un violador”

Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993) és actor, i encarna un dels cinc violadors del cas de ‘La Manada’ en l’obra de teatre documental Jauría, dirigida per Miguel del Arco i escrita per Jordi Casanovas. Dia 24 de febrer es representarà a l’Auditori de Manacor. Parlam amb ell perquè ens en doni els detalls.

Foto: Vanessa Rábade

De què parla “Jauría”?
El director, Miguel del Arco, diu que és una reconstrucció emocional a partir de les transcripcions del judici de ‘La Manada’. És a dir que, a partir de les declaracions d’ells cinc i d’ella, en Jordi Casanovas n’ha fet la dramatúrgia, no hi ha res inventat.

És una obra de teatre documental, un estil que no s’acostuma a veure molt sovint. Com s’encara aquest tipus de text?
Si tots els papers s’han d’encarar amb respecte i amb amor, en aquest cas s’ha de multiplicar per 10 o per 100, el respecte amb què l’agafes. Es parla d’un cas real i que ha canviat la història legislativa a Espanya. I la protagonista dels fets ha patit moltíssim i encara pateix.

Com és el vostre personatge i com el vàreu preparar? Acudíreu a fonts externes al text?
Aquesta obra, Miguel del Arco ja l’havia muntada a Madrid fa 4 anys. Per tant, ell venia amb un bagatge i uns sabers que nosaltres no teníem: havia vist la recepció del públic, les reaccions de la família… Estava la situació molt calenta. Pensa que quan es va estrenar per primera vegada, fins i tot van aparèixer pintades al teatre que deien “Fuck monetizar dramas”. Després d’haver-se tancat el cas, amb els culpables a presó i amb la distància que tot això ens permet, vàrem decidir jugar més amb l’element teatral. Ens va dir que no miréssim cap vídeo d’ells, sinó que construíssim els personatges a partir del text. Pel que fa a la part tècnica, hem tingut un ‘coach’ de l’accent andalús, perquè ells són de Sevilla.

I com heu estat capaç d’encarnar el paper d’un violador?
És que aquesta és la qüestió! Sempre que fas un personatge l’has de defensar, i malgrat siguin violadors, has d’intentar trobar quines connexions tens amb aquesta gent. El director sempre ens deia que, fins que entren al portal, ‘La Manada’ podrien ser perfectament amics nostres de festa. Hem hagut de cercar les traces d’humanitat d’aquests xavals. Al final, el que és difícil de “Jauría”, com deia la periodista Isabel Valdés, és convertir en delicte una tradició: hi ha tota una estructura social i cultural que portem a sobre que blanqueja aquestes actituds.

Quant de temps fa que gira, l’obra? Quines han estat les reaccions del públic, d’aquesta segona etapa de l’obra?
De moment hem fet dos ‘bolos’. La reacció ha estat molt emocionant, de les coses més emocionants que he viscut dalt d’un escenari. Per sort, tot el públic que tenim juga a favor, està d’acord amb la peça i respecta la víctima. Però hi ha alguna cosa de la manera com s’explica l’obra que permet universalitzar el cas de ‘La Manada’ i enfocar-ho com un assumpte sistemàtic: portem el masclisme instal·lat en les venes. També, el fet que la justícia li donés la raó, que hi hagi aquest punt de llum, també ho fa més emocionant.

Què ens podeu contar, dels altres personatges de l’obra? ‘La Manada’ actua com una entitat grupal o en sorgeixen individualitats?
En aquest cas, nosaltres hem treballat els cinc integrants del grup com una sola figura. Evidentment, cadascú hi té diferents papers: un és guàrdia civil, un altre és qui va robar el mòbil, l’altre qui va gravar, l’altre qui va parlar amb ella al principi, etc. Però a nivell teatral hem treballat en dos blocs: el d’ella i el d’ells. És més aviat com un monstre de cinc caps que cinc individus.

Com està pensada l’escenografia i la il·luminació i quin paper juguen dins el muntatge?
L’escenografia és molt austera, molt freda, molt sòrdida. Una mica com el que va ser el portal on va passar tot això. Tot i que estigui estilitzat, amb una certa estètica, s’intenta transmetre aquesta sensació de fredor i de sordidesa. I l’il·luminació respon una mica al mateix principi. Hi ha, també, sis cadires que es converteixen en el banc dels acusats, en el banc de la plaça on es van trobar, en el cotxe on se’n van, etc.

Què vos ha aportat, personalment, treballar en aquest projecte?
Personalment, m’ha aportat el plaer de fer feina amb aquest equip. Que sembla una cosa que sempre es repeteix per a quedar bé, però en aquest cas és veritat. Ha estat un equip molt implicat, molt compromès amb el tema que tractem, molt respectuós, molt concentrat i molt valent des del minut zero. Ha estat un equip que ha anat a la una. I de manera més anecdòtica, evidentment he conegut molts de detalls del cas de ‘La Manada’ que desconeixia perquè, malauradament, a les notícies sempre acaba traspassant el que és més sensacionalista. En definitiva, he descobert noves mirades. Isabel Valdés, per exemple, em va sorprendre perquè deia que estaria bé no parlar d’ells com si fossin monstres, animals, bèsties, etc. Quan fem això, simbòlicament els estem deshumanitzant, i aquest fet provoca que el nivell d’alerta amb aquestes actituds en el nostre entorn es relaxi.

On vos durà aquesta gira?
Queden moltes funcions per fer! Tenim una gira de tres mesos agendada i a l’abril fem temporada al Teatre Romea de Barcelona.

Si haguéssiu de triar una frase del text que vos remogui especialment, quina seria?
N’hi ha una de l’Ángela que sempre que la diu em commou molt. “Tengo 20 años, tengo que seguir. Tengo 20 años, todavía me queda mucho”. Clar, no oblidem que tot això li va passar a una noia de 18 anys que, quan va haver de testificar, en tenia 20. I va haver-se d’enfrontar a tota aquesta situació gairebé sola.

Back To Top
Search