“L’església catòlica és una estructura misògina”. Així de contundent va començat la seva conferència a Manacor la monja Teresa Forcades: “No ho és perquè la jerarquia sigui misògina, encara que no ho fossin, l’estructura és misògina, perquè els llocs de poder d’aquesta jerarquia fins ara estaven limitats a les persones que tenien l’ordenació, que només és acceptada per l’església per als mascles”.
Forcades, convidada per la delegació de l’Obra Cultural Balear, va parlar a Can Lliro davant un auditori que superava les cent cinquanta persones. La monja barcelonina va explicar primer de tot, però, quins han estat els canvis que s’han produït a l’església catòlica els darrers anys sota el pontificat del papa Francesc en relació a la presència de dones als llocs de comandament al Vaticà. Forcades ha explicat que l’any 2022 el papa Bergoglio va obrir la possibilitat que persones que no fossin bisbes ni cardenals ni estiguessin ordenades com a sacerdots poguessin accedir als càrrecs ministerials del Vaticà. “Una cosa és la possibilitat, i l’altra és la realitat”, advertí Forcades, per puntualitzar immediatament que “per primera vegada ara això ja passa. Simona Branvilla, monja, infermera i doctora en psicologia, ha estat nomenada prefecte, el càrrec més alt, en un dels dicasteris”.
Forcades apuntà que en el món hi ha 780.000 persones ordenades religioses, entre monjos, monges, frares, capellans… D’aquestes, 620.000 són dones. “Fins ara mai hi havia hagut una dona en els càrrecs més alts del govern vaticà. I d’entre aquests setze dicasteris ara n’hi ha un que l’exerceix una dona”.
Però encara hi ha hagut més novetats: la governadora de la ciutat del Vaticà és Raffaela Petrini, doctora en ciències polítiques i en economia, també monja. I és, a més, pel seu càrrec, la responsable de l’Institut d’Obres Religioses, dit en altres paraules, la banca vaticana. Emile Secuda, dona seglar, vinculada a la teologia de l’Alliberament, teòloga i filòsofa, és, a més, la responsable pontifícia per a tota llatinoamèrica. Per tant, va concloure Forcades: “No està tot igual. I és important destacar que aquestes dones ara no són ‘floreros’, ni per la formació, ni per la responsabilitat que han assumit, que ara és molta”
Després de repassar els canvis a la cúria vaticana, Teresa Forcades va voler abordar també els canvis que s’han anat produint des de baix. Primer de tot, però, Forcades repassà el percentatge de persones catòliques que hi ha al món. Segons un estudi del 2016, el percentatge era d’un 17 per cent. Exactament el mateix que el percentatge de catòlics que hi havia el 1910, cent anys abans. “A l’Àsia i a l’Àfrica el catolicisme ha crescut moltíssim, en canvi on ha baixat molt és a Europa”, aclarí la religiosa.
Seguidament explicà, Forcades, que recentment s’han ordenat “set dones en el riu Danubi, que són unes aigües que no se sap de qui són. Les dones han estat ordenades per successió, és a dir, que qui les ha ordenades sacerdotes són bisbes. Dos d’ells han estat ja excomunicats”. La religiosa barcelonina va afegir tot d’una que el bisbe integrista Le Fevre va ser excomunicat pel papa del seu temps, però en canvi “Benet XVI el va reintegrar, a ell i a tots els sacerdots que ell havia ordenat”. I aquesta, afegí, “és l’esperança d’aquestes dones, que pensen que és l’Esperit Sant qui les crida, i que arribarà un dia que es reintegraran a la comunió”.
En aquest sentit, la monja va explicar que “en el món hi ha 300 dones que exerceixen de capellans, entre les quals n’hi ha una a l’Estat espanyol, Cristina Moreira, que exerceix a Galícia”.
En aquest segon apartat, Forcades recordava també el cas d’una dona que va ser ordenada sacerdot el 1972, i a més es va declarar obertament lesbiana. El papa Pau VI va fer reunir el comitè encarregat de discernir la qüestió: “Varen concloure que no hi havia cap impediment ni teològic ni bíblic en contra de l’ordenació de les dones. Dotze dels membres hi votaren a favor. Cinc en contra. En canvi, el papa Pau VI va fer un motu proprio, com dient… ‘jo no ho veig’. Això vol dir que és una determinació pastoral, és a dir, que qui ha de prendre aquesta decisió considera que no és escaient”.
Forcades ha conclòs en aquest aspecte que “tot el que no és dogma es pot canviar, i d’això cap papa no s’ha atrevit a fer-ne un dogma, això vol dir que en qualsevol moment es podria canviar”.
Finalment, va apuntar també que avui qui té temps per a la formació dins l’església són les dones, perquè els capellans “han de tenir cura de les parròquies, que de cada vegada són més… quatre, cinc, deu, dotze per a cada capellà, per la manca de vocacions. No tenen temps per a res més.
Després de recordar que “les dones encara avui tenen cura de les persones depenents, fins i tot encara que sigui la mare d’ell. Però és que a més les dones es cuiden de crear i mantenir la llar, i això significa tenir les antenes posades perquè la llar sigui un espai on arribes i alguna cosa et nodreix, i això reclama una intel·ligència i una capacitat de comunicació diferents”, Teresa Forcades fixà el focus en el que anomena “teologia feminista”.
La religiosa aclarí primer que hi ha dos tipus de feminisme, “el de la igualtat i el de la diferència”. “Si no reconeixes el fet diferencial de poder i la manca de reconeixement de les dones en la societat, difícilment seràs feminista. I si creus que estam així (ha dit posant les mans a la mateixa alçada) ja no seràs feminista”. Forcades recalca que només un 25 per cent de lesdones s’identifiquen amb la paraula feminista. El feminisme de la igualtat, segons Forcades, “diu que si homes i dones som d’una manera o d’una altra és un constructe cultural”, en canvi el de la diferència, “reconeix que les dones tenim una sensibilitat diferent que està sent oprimida, i cal que aquesta diferència tingui un reconeixement social”. Aquest darrer té molt de predicament a Itàlia i a França, mentre que l’altre en té més a la tradició anglosaxona (Alemanya, Gran Bretanya, Estats Units…). A l’Estat espanyol, digué, “hi ha una mescla de tots dos”.
Forcades va partir del pressupòsit que “Crist no és mascle ni femella, si segueixo Jesús no m’he de masculinitzar, perquè per seguir-lo el que cal sobretot és ser amorosa”. En canvi, així com estan lescoses, “sembla com si l’encarnació de Jesús només servís per enaltir la masculinitat, quan en Crist Jesús no hi ha home ni dona”.
A l’hora de posicionar-se, Teresa Forcades es plantejà “el feminsme de la igualtat com a objectiu, però començant per l’altre” i tot seguit encetà una llarga dissertació sobre els vincles biològics entre la mare i el fetus des del moment mateix de la concepció. “Dintre el cos d’una dona el fetus sent escalfor, nutrició, vibració… i la veud’aquesta dona”, digué, per recordar que “quan la nostra mare va néixer ja duia incorporats 400.000 gamets, que són els que tendrà al llarg de la vida. Tots ja hi són. Aquests gamets tenen una membrana, que vibra de la mateixa manera que vibra la membrana timpànica, i que, per tant, vibren per la veu de la dona des del moment de la seva creació.
La religiosa barcelonina advertí que “els nadons quan neixen saben distingir la veu de la mare de la veu de les altres dones, fins i tot encara que no l’hagin sentida mai fora del ventre, i que això s’ha demostrat i publicat científicament. Igual com també hi està que les hormones també flueixen del torrent matern cap al fetus.
Per a Forcades, la clau de tot a l’hora de parlar de gènere és en el procés de subjectivació del nadó. “El moment de separació és diferent per als nens que per a les nenes, que diuen, ‘jo no soc la mare, però soc com la mare’, i per això en els homes hi ha aquesta rebel·lia, aquest subjectivar-se per separació… la societat patriarcal ens diu que els homes són ‘més lliures’ i les dones ‘més amoroses’ quan en realitat la llibertat i l’amor no es poden separar. Ens diuen que els homes tenen por de la dependència, por que se’ls torni a menjar la mare… per això la societat patriarcal repeteix que ‘els homes són com nens’. En aquest sentit, veiem que a partir del divorci està demostrat que els homes troben una nova parella molt més aviat que no les dones, i encara més, que els homes que no troben parella tenen més mala salut que les dones que continuen soles… És així estadísticament”. És a dir, conclogué divertida, “els homes que esteu sols i no esteu malament és perquè heu superat el patriarcat”.
Forcades conclogué que “l’amor ha de ser lliure i la llibertat ha de ser amorosa. Si no tenim por, estimem. Si tens por no estimes des de la teva originalitat de persona. Per això també tantes dones senten un ressentiment que no s’acaba mai, perquè no viuen lliurement perquè viuen dins un motllo de sacrifici que no s’aguanta”
Teresa Forcades, després de més d’una hora i mitja de dissertació i reflexió acabà dient que “és molt important reconèixer que hi ha un punt de partença que té una dicotomia de gènere, però això no s’ha de convertir en norma de vida adulta. Santa Joana d’Arc tenia divuit anys i era analfabeta. Deu la va cridar a dirigir l’exèrcit francès, i la van cremar viva perquè portava pantalons. A lesprimeres dones que van portar pantalons a principi del segle XX els demanaren que es tallassin els cabells, perquè si no hi ha via un xoc. Quan em vaig fer monja i vaig dir que volia portar pantalons, em demanaren que em tragués el vel per por que semblés musulmana…”.
