skip to Main Content

Remembrança dels apatxes chiricahua

*A la foto, dins un casino: Mas, Fiol, Vidal i Sansó.

Et fas vell i veus que també s’hi fan el teu barber o en Toni Cossinas que venia a arreglar-te qualsevol electrodomèstic. Sempre m’ha costat un gran esforç adaptar-me a la novetat, cercar un altre barber o bé telefonar a un tècnic amb granota elegant, que ja cobren quan et saluden.
I clar, aquest conservadorisme em persegueix amb tota classe de locals, o de professionals. Un dels pocs restaurants on feien arròs sec decent, situat a la vall de Sóller, tenia un cuiner que tocava amb un dit en el cel. També l’ajudava la dona, i la filla, a més de qualque altra cambrera. Aquest home es va morir, i jo hi vaig fer a prop quan vaig veure la seva esquela. Una altra ics a la llista. En aquest cas la història va tenir un final feliç, perquè passat un temps prudencial hi vaig anar. Així com som conservador també puc ser decidit quan cal. No hi havia ningú conegut al servei. Vàrem començar amb un detallet que em va escarrufar, música mentre dines, una innecessària tortura. Així i tot, davant la meva petició, varen baixar al volum fins a convertir-la en suportable.
Calamars a la romana i arròs de bacallà amb verdures, per a dues persones. Jo no podia amagar la meva ànsia, davant la perspectiva de no poder-hi tornar mai més. Arribaren els calamars – qualcú sap perquè un plat tan deliciós és substituït en molts de llocs per «calamar a l’andalusa»? – i el meu desfici es va calmar. Eren calamars de bon de veres, amb una pasteta així com toca, un plaer per al paladar. Ja més tranquil, arribà l’arròs, i amb l’oloreta ja vaig conèixer que anàvem bé. Es tractava d’un arròs impecable, amb la justa proporció de verdures i amb uns trossos de calamar just cuits, com ha de ser. Era impossible cantar al·leluia mentre dinava o sigui que ho vaig transformar en un tedèum interior que eixamorava a través dels meus porus.
És un incert això que em va passar. La majoria de bars i restaurants decents tanquen o esdevenen un d’aquests locals, de teutònica decoració, que tant agraden als nostres visitants. Si veieu el nom fusion, és el moment de treure la Luger. I ja no en parlem si han entaferrat salmó amb quinoa a les «Majorcan tapas».
No tan sols els cafès, casinos o restaurants se’ns desfan com un terrosset de sucre amb l’impacte de l’absenta, també hi ha tota classe de botigues esperant la rematada. Un mal senyal és quan comencen a ser freqüentades per guiris «diferents» d’aquests que viuen a Mallorca o hi passen llargues temporades, es vesteixen de blanc o negre, amb capells de palmes mantenen pàgines web on qualsevol nadiu trobaria tot allò que ignora de l’illa on fa segles que trescam. Sovint els propietaris de la botiga no se’n saben avenir. De l’ostracisme passen a les visites nodrides, un dia sí i l’altre també. Generalment, els preus comencen a enfilar-se, fins que arriba el moment de l’hecatombe. La botiga és traspassada a qualcun dels clients guirigants i aquest sí que ja pega amb la corda grossa per unes espardenyes de color vermell. Un altre lloc vedat als nadius…
És tan gros el fenomen que arrasa places, carrers i fins i tot… pobles sencers. On pot anar un santanyiner, aquests pacients quíbers del sud, a prendre un cafè a plaça? Abans hi havia més de mitja dotzena d’opcions, però ara hem reculat fins al punt que només queda un carreró que, això sí, pega a Plaça. Allà hi ha can Piquer. La resta de casinos són exclusius dels arians. Teniu la sensació dels apatxes chiricahua quan havien de recular de ca seva per entaforar-se en reserves que els blancs els havien preparat?

Back To Top
Search