Som laberints

Montserrat Alcaraz Vich

A la primeria del proppassat mes d’agost va morir a Campos Mestre Xesc Melero (Francesc Miró) a 91 anys. Una edat acceptable per dir allò: “és llei de vida”. Però tota mort és una pena. Era un home senzill i discret, molt estimat a la Vila per on era fàcil veure’l passejar amb la seva bicicleta i, durant l’hivern, la seva inseparable boina. Deu haver estat dels darrers que han duit boina al poble. La portava amb l’elegància i distinció del bon menestral que va ser. També el record cobert amb una bata blava, com de taller. Era d’aquests homes que et fan la impressió que es prenen seriosament el seu ofici, que mesuren el món amb seny i honradesa. Semblen bona gent: “com la mar i el cordam de les barques” que diria Blai Bonet. Bo en el bon sentit de la paraula, que diria Machado.
Mestre Xesc no volia que li diguessin “l’amo en Xesc”. No endebades era nascut l’any de la República i, pel que sé, dels de la seva generació, era dels casos contats d’ideologia progressista a la vila. Ell deia: -Jo no som l’amo de res.
Per poder tenir els títols de canador i de delineant havia hagut de fer l’ullastre esbrancant procedint com procedia d’una família humil. La seva passió era l’aeromodelisme i durant molts d’anys, a partir dels 70´s i 80’s, aglutinà molta jovenalla entorn del braser de casa seva on gaudia ensenyant a construir maquetes d’avions planejadors i de vol circular. Aleshores els drons i el ràdio i control eren gairebé ciència-ficció. Avui una néta seva estudia enginyeria aeronàutica, estudis que ja va fer el fill de mestre Xesc. Mestre Xesc estimava molt el vol i estimava molt la seva companya.
Na Màxima té 90 anys i quan en tenia 4 va anar a una presó extremenya amb les seves germanes i la seva mare a qui havien assassinat el seu home per ser batle republicà.
La seva història la contava mentre els meus fills de 9 i 11 anys l’escoltaven asseguts a un replà de l’escaló, amb els ulls badats com a taronges, que donava a la cuineta on, durant tants d’anys, havien berenat, dinat i sopat aquesta parella tan ben avinguda. Anàrem a ca na Màxima unes setmanes després del decés de mestre Xesc per dur-li el present d’un poalet de figues.
Durant l’estada a la presó un soldat campaner destinat per Extremadura va enamorar-se de la germana gran de na Màxima i l’envià quan pogué cap a Campos, posteriorment casant-se i formant una família. Amb el temps la mare envià la filla petita per sortir de la situació precària en la qual es trobava. Als 20 anys na Màxima i mestre Xesc es conegueren a unes matances. Han estat sense separar-se durant 70 anys. Es diu aviat.
Quan vaig pujar l’escaleta empinada que puja al pis de casa seva vaig sentir plors, plors desconsolats d’enyorament. Na Màxima guaità per la porta eixugant-se les llàgrimes amb el davantal i disculpant-se digué: “Enyor molt el meu home, som com un fogó sense carbó”.
Aquell piset resplendia de netedat, d’amor, records i molt, molt d’enyorament. Em vingueren al cap els versos del poema d’Aleixandre “Se querían, sabédlo”, la paràfrasi que en va fer J.M. Llompart… Cercau-los al Google que per alguna cosa pot servir. Els meus fills em digueren que volien tornar a veure na Màxima.
Estimar tota la vida una persona, en aquesta societat de la cancel·lació i l’èxtasi immediat, crec que serà difícil. El temps mata més que el cianur. Els del poliamor van predicant allò de: Val més un caramel a mitges que una merda per un tot sol. Abans dèiem dels banyuts, ara es tracta d’independència emocional. Confonem el progrés amb el canvi de terminologia. M’admir molt de la gent que encara té coratge de dir: t’estim i t’estim per a sempre.
S’han acabat les figues. Aquesta setmana portarem una rosa vermella a na Màxima per posar-la devora el retrat de mestre Xesc. Les persones som laberints, anam per laberints tota la vida. A vegades, sigui per sort o tenacitat, trobam amb qui anar ansa per ansa fins al final i, un dia, girant un cap de cantó, es resol l’enigma. Com qui veu encendre’s un estel perenne enmig de la immensitat de la fosca.
Màxima; t’envii una gran abraçada d’admiració. Poca cosa més puc fer que oferir-te aquests pobres mots que voldrien reverenciar-te.