Jaume Capó Frau (Manacor, 1964) és filòleg especialitzat en comunicació. Autor de volums com Ronda amb fantasmes o La petita mort, ara s’ha endinsat en la creació teatral amb Z/B, un diàleg entre Stefan Zweig i George Bernanos, a partir de la trobada d’aquests dos intel·lectuals en el seu exili brasiler. El muntatge es representa a partir de dia 27 de setembre a la Sala La Fornal.
Com ha sortit la idea de fer aquesta obra? És una proposta de La Fornal? Tu ja havies escrit el text?
Això ve d’una neurosi meva de fa prop de deu anys. Llegint la biografia de la primera dona d’Stefan Zweig vaig veure que havia viscut a Mallorca tres dies, però només tres, perquè no en va suportar la tranquil·litat, ni tampoc que els indígenes del moment no l’entenguessin parlant en castellà. Havia vengut aquí per acabar d’escriure la biografia de Maria Antonieta. D’altra banda, jo coneixia Bernanos d’Els grans cementiris sota la lluna i vaig llegir que a una moment determinat, poc abans del suïcidi del matrimoni Zweig, els dos intel·lectuals es trobaren al Brasil, on vivien tots dos exiliats fugint de la guerra i del feixisme. No es coneixien, però tenien proximitats, tant per talent literari com per afinitats ideològiques, tot i que Bernanos era cristià, molt espiritualista i molt nacionalista francès. En canvi Zweig era més liberal, un internacionalista cultural i sobretot humanista.
És una història molt europea.
Sí, de fet hem publicat el llibre en català, castellà, francès, anglès, alemany i portuguès.
Com t’has documentat? Que ens en resta, d’aquella trobada al Brasil? Hi ha correspondència entre ells dos?
El que he fet ha estat posar els seus pensaments trets de la seva obra i dels assajos i correspondència, i posar-la en conversa. No hi ha correspondència entre ells dos, per tant a partir de la seva obra he hagut d’imaginar-me aquests temes que varen poder tractar, amb les afinitats i desavinences que hi poguessin sorgir. He teatralitzat aquesta conversa imaginària. Quan et documentes i llegeixes veus com pensava cada un i tens elements per intuir com pensaven. Hi ha un llibre de Bernanos titulat “La França contra els robots” on parla de la seva preocupació per la deshumanització i dels obrers… com si desvestíssim el caràcter humà de les persones per convertir-los en robots. Zweig també està preocupat per aquesta deshumanització, però així com Bernanos en parla des d’un caire més espiritual i concebent l’essència de l’individu com a creació de déu, Zweig ho fa des del punt de vista de la deshumanització intel·lectual. També s’hi veu aquesta controvèrsia quan parlen dels polítics. Bernanos ha denunciat el desastre de l’alçament militar d’Espanya, tot i que en un principi parlava del moviment amb il·lusió, a la fi conclou que l’església s’ha venut al feixisme. Zweig, en canvi, és un home de cultura jueva, perseguit pels nazis, que cremen i prohibeixen els seus llibres. I en canvi ell era tebi en la denúncia del nazisme, perquè pensa que hi ha d’haver un punt de trobada. Una mostra és que ell s’interessa molt per Erasme de Rotterdam, que va nedar entre les aigües del luteranisme i de l’integrisme catòlic. M’he amarat del pensament de tots dos, el més interessant en aquests casos són les cartes i dietaris, sobretot els que estan sense editar. Els dietaris de Zweig, per exemple, són el que escrivia a pèl, a raig, i allà és on veus realment el seu pensament, perquè no hi ha autocensura intel·lectual. En el cas de Bernanos és més fàcil, perquè era un pamfletista i ja tenia aquesta vena.
De fet, a tots dos els uneix l’antifeixisme, però des d’unes postures molt allunyades del socialisme o del comunisme, més aviat relacionades amb el liberalisme conservador.
Zweig diu que al començament els intel·lectuals prengueren dues posicions, a Alemanya, o es venen al nazisme o s’amaguen darrere els sindicats i les organitzacins d’esquerres. Tant ell com Bernanos estaven molt lluny de qualsevol ideologia socialista, i ja no diguem comunista. Focalitzen molt el seu missatge en la figura de Hitler, però també parlen bastant d’Stalin. La seva bèstia negra era Hitler, i Bernanos li diu el nom del porc. Bernanos és molt més vehement i no sols es fica amb Hitler sinó que arriba a dir que la raça dels autòcrates es degrada de cada vegada més, i arriba a qualificar Franco com el ridícul més gros dels dictadors.
L’obra parteix d’un text, que ja té forma de llibre. Però veim el text complet, o hi ha una dramatúrgia?
Fa dos anys que Òscar Intente i Joan Gomila ja en varen fer una lectura dramatitzada. Si no hi hagués un tractament del text, el muntatge duraria noranta minuts. Ara dura una hora i hi surten tots els temes clau… De fet, és una obra de substància, perquè cada frase que diuen és un cop de raonament i de reflexió. En una paraula, no és teatre de tresillo, com se sol dir.
Poques setmanes després de la trobada, el matrimoni Zweig se suïcida.
A França George Bernanos és un referent intel·lectual tant per a les dretes com per a les esquerres, i no com a ideòleg, sinó com a intel·lectual amb uns principis molt bàsics i molt contundents entorn dels drets de l’individu. Quan Bernanos va tenir notícia del suïcidi, en va fer un article que va titular “Apologia dels suïcidis” i que va publicar en un mitjà del Brasil. Hi deia que com a cristià no podia admetre que Zweig deixàs òrfena tanta d egent normal… “entenc que perdis la fe o les ganes de continuar batallant en aquest moment tan difícil, però tota aquesta gent no pot veure que un altre dimiteix de la seva feina, perquè no pot perdre l’esperança com l’ha perduda Zweig”, venia a dir. Era, aquell moment, el de més fortalesa de Hitler.
Quina traslació podem fer de tot allò al que passa avui en dia? L’extrema dreta puja a tot Europa, a tot el món, tot i que és cert que no vivim el grau de gravetat dels anys trenta del segle passat…
No estam en aquell grau de gravetat. Però mira, Bernanos ho deixa bastant clar. Ell arriba aquí el 1934, un fill seu de setze anys s’enrola a la Falange… I el 1937 veu clar que se n’han de tornar i que ha de treure la família d’aquí, perquè allò era un desastre. Ell ho deia als seus amics catòlics i antirepublicans de França: “Preneu nota del que passa a Mallorca, perquè això és el que ve. Es pensen que faig literatura i jo només faig de notari. Llegiu-me com a notari, no com a novel·lista”. Això deia. Avui basta que vegem l’auge de l’extrema dreta o la situació bèl·lica a Ucraïna…
En general estam molt mediatitzats pel relat imperant entorn de la segona guerra mundial i l’antifeixisme… avui s’esdevenen molts de fets entorn dels quals no és senzill posicionar-se amb els valors d’aquell relat antic. Tothom sap qui és Putin i com actua. Però Zelensky no pareix aigua clara, tampoc. Fa mal prendre una posició.
Aquest és el problema dels instel·lectuals. En termes del llenguatge dels setanta i els vuitanta, podríem dir que cap dels dos són intel·lectuals orgànics o de partit. Quan vèiem precisament molts d’intel·lectuals bel·licistes o que aposten per la dreta dura, fins i tot com a posicionament intel·lectual. Per a Zweig no comprometre’s arribava a significar comprometre’s. Ell no volia firmar manifests, no volia renou. L’estrenyien per diferents costats i va arribar a tenir una trifulca perquè dien que havia signat un manifest i ell ho hagué de desmentir. No volia seguir cap iniciativa que no fos la cultura i l’humanisme.
Visqueren dues guerres.
Sí, i Bernanos es va casar durant la primera guerra mundial i Zweig es va comprar una casa. En el fons és la metàfora que la guerra existeix… però la vida continua.
Hem parlat poc del muntatge teatral.
Amb l’assessoria inicial d’Antoni Tugores i la implicació primerenca tant dels dos actors, Joan Gomila i Òscar Intente, com del director Frederic Roda, hem aconseguit una depuració del text teatral que configura una representació amb la màgia de la dramatúrgia. Hi ha una cosa molt bona, i és que els actors hi han estat des del primer moment i això els ha fet establir una relació profunda amb els personatges.
Quin recorregut veus, per a aquest muntatge?
És una obra de teatre petit, de proximitat, però no és una obra d’entreteniment. Qui hi vagi ha d’estar disposat a estar atent als discursos d’aquests dos intel·lectuals de pes de la primera meitat del segle XX. Jo els he arribat a dir que l’acabaran representant al Brasil, perquè aquests personatges tenen pes i una transcendència europea, per això l’hem editada en sis idiomes.
Europa… en parles, o en parlen, molt.
És que abans de la primera guerra mundial hi havia aquesta confraternitat cultural entre els intel·lectuals del moment, que s’admiraven els uns als altres. Per a ells les fronteres no existien. Tot això s’esvaeix després de la Gran Guerra, que és quan es llauren les fronteres realment, i a partir de llavors sempre ha estat així.
