skip to Main Content

Teatre i llengua literària

Segons Antònia Font «ses velles se xapen de riure», és clar que no són quíbers perquè a Quíbia les velles es morien de riure o bé s’esclataven de riure. Tot això era un temps, quan a través dels segles i d’ençà del s. XIII en què Jaume I de Catalunya-Aragó juntament amb el comte de la Cerdanya i el Rosselló, Nunó Sanç, i altres bergants, comparegueren per conquerir Mallorca i fer fora Muhàmmad ibn Alí ibn Mussa i els seus col·legues i clients. Les Illes oriental d’Al-Andalus foren conquerides pels cristians d’Ifranj que parlaven una llengua romànica, germana de l’occità i del francès, anomenada català.
Aquesta nova societat colonial de ben prest tenia per costum gaudir del teatre. Gran part de les obres es representaven a les esglésies. En tenim mostres a tot el país, es degueren compondre entre els s. XI i XIII, encara en romanen alguns manuscrits, i els nous amos les dugueren aquí, al que seria conegut com a regne de Mallorques. Algunes com les de Sant Esteve i Sant Joan, són conegudes amb el suculent nom d’epístola farcida, perquè al text bíblic s’hi afegien textos en català que eren representats. També conservam textos teatrals sobre Sant Jordi, aquest sant popular, patró del nostre país, com també d’Anglaterra i de Rússia, potser per això, si els espanyols sabessin aquestes coses, ens argumentarien la nostra aliança amb les hordes de Putin per a la independència, per cert, també Pussy Riots hi donen suport.
Miquel Pasqual, un capellà de Búger, relacionat amb la Seu de Mallorca, feu una còpia dels manuscrits a la darreria del s. XVI. En l’escena culminant de l’obra, la donzella, fermada i disposada per a ser devorada pel drac, en veure el cavaller que no és altre que Sant Jordi, l’escomet:
«Ací custum un drac venir,
la qual destroeix molta gent
i per aquell he de morir
i so posada en tal turment»
Sant Jordi, amb la tonada d’Alme laudes Eulaliae, – que ara escolt en la veu de Montserrat Oliveres – la tranquil·litza:
«Ma filla en res no dubteu.
Jo us promet molt prest deslliurar;
comanau-vos tota a Déu
i no cal mai desconfiar.»
Tots els personatges d’aquestes epístoles farcides i consuetes fan servir una llengua literària, que s’anirà usant fins a arribar gairebé a l’actualitat tant a les Gimnèsies com a les Pitiüses. Llengua literària que, en totes les llengües del món, constitueix un registre diferent de la llengua parlada, convenció acceptada arreu.
Una de les característiques de la llengua literària és l’ús dels articles provinents del llatí ille (el/lo, la, els, les). L’article salat s’ha utilitzat només en obres de marcat caràcter popular com rondalles, la majoria, però no totes les glosses, determinats personatges d’obres teatrals costumistes. Sembla que actualment hi ha una confusió sobre el seu ús, recordem que el franquisme tolerà el teatre dialectal i potser hi ha autors i actors que no destrien una cosa de l’altra. Tampoc no ho feia Antònia Font, però les cançons són una altra història.
Endemés del teatre hagiogràfic que esmentàvem, han emprat l’article literari la immensa majoria dels dramaturgs illencs al llarg dels segles. Ho va fer l’anònim autor de la Comèdia del Beato Ramon Llull, al s. XVIII; també l’usà Sebastià Gelabert Riera, de sa Real; i evidentment el maonès Joan Ramis i Ramis en les seves peces teatrals, injustament oblidades, Lucrècia o Roma libre i Rosaura o el més constant amor.
I arribam al segle passat, on també trobarem autors teatrals com el manacorí Joan B. Bosch i Sureda; G. Iurrekua i Maria Esteve de Vicens, fan servir l’article literari en sengles obres publicades el fatídic any de 1936. Entre molts d’altres, Guillem Colom i Ferrà, Llorenç Moià, Llorenç Villalonga, Alexandre Ballester o el tot terreny Miquel López Crespí.

Back To Top
Search