Skip to content

Tortell Poltrona, la tendresa feta discurs

Ha estat a Manacor aquest cap de setmana. Hi ha actuat tres dies. I ha omplert fins a la bandera cada vegada. Li diuen Jaume Mateu, però tothom el coneix com a Tortell Poltrona. Pallasso, mestre de pallassos, solidari i empàtic amb les causes justes i amb els infants, i els grans, afectats pels desastres humanitaris, les guerres, els terratrèmols, la fam.
Ell entra, i saluda. Sense paraules. Embolicant amb cinta de precinte tot allò que toca, besant les closques dels cappelats de l’envelat, emetent sons incomprensibles que sense dir res ho saben dir tot.
Després vendran els números que li coneixem. La dificultat infinita, repetitiva, insistent, d’aconseguir que el micro s’aguanti en el peu. El fil per dins l’americana. El maquillatge damunt l’escenari. La participació activa del públic, des dels seus seients, a sortint a l’escenari.
L’escenari, oh, aquell espai que el pallasso, el pallassíssim Poltrona, sap omplir amb la seva sola presència, acompanyat només de la humil cadira cordada.
Tortell Poltrona, domador de puces, encantador de somriures, generador d’infants dins les ments dels qui s’han enganat durant tants d’anys pensant que ja eren (érem) grans, fabrica la intriga, i posa la bomba en mans d’un jovenel·lo, que l’aguanta, ja grandet, sabent que no explotarà. I com que no explota, ens relaxam… Distrets, atenem el pallasso una altra vegada. I… bum! Plors a la sala, esglai, tendresa, nins que cerquen el pit protector d’una mare o d’un pare. D’un gran. I a poc a poc, tot torna a lloc, perquè torna a guanyar la tendresa feta discurs. Perquè Tortell Poltrona, en té, de relat, perquè quan s’equivoca sap demanar disculpes: “Perdón, me he equivocado y no volverá a ocurrir”. Perquè quan la bomba ha d’explotar ens recorda Tejero i ens demana que “todo el mundo al suelo, coño”. Perquè passa pena per Carrero Blanco, que va pujar tan amunt “que encara no ha davallat”.
Aclucades d’ull a un relat construït per als grans que ja no es recordaven que es pensaven que eren grans de tan infants que havien tornat.
Però no hi ha tendresa més tendra que la del final. El seu número preferit, el del tortell que demanarà a un voluntari del públic que li estampi a la cara, a la seva, a la de Tortell Poltrona.
I quan tot acaba i quan tothom canta “aiaiai, aiaiaiaiaaiai” a ritme de reggea. Tortell Poltrona s’abraça a cada persona que ha participat a la festa, a cada infant, a cada gran, saluda, dona les mans, besa, empastissa de pastís, i a un qui ho veu, a un qui ho mira, i ho admira, se li entela la mirada de qualque cosa que no sabria dir que sigui una llàgrima.
Manacor va retre gratitud i homenatge a un dels més grans de l’escena mundial. Tan gran, i tan senzill. Tan simple, i tan completíssim. Que bèstia!
Back To Top
Search