skip to Main Content

“Treballam el concepte de violència: moltes vegades es normalitzen comportaments que realment són violents”

Toni Nuñéz (Palma, 1987) és psicòleg i exerceix de terapeuta a la Fundació Ires, una entitat que ofereix acompanyament en l’àmbit social, psicològic i educatiu. Parlam amb ell sobre el programa Relacions Sanes que treballa amb persones majors de 16 anys que exerceixen o hagin exercit qualsevol tipus de violència de gènere contra la seva parella i vulguin modificar aquesta situació de forma voluntària.

En què consisteix aquest programa d’Atenció a Persones Agressores?
L’any 2018 vàrem iniciar aquest programa que anomenam “Relacions Sanes” i té dos vessants. D’una banda, té la part d’atenció al col·lectiu LGTBI, perquè ens arribaven casos que no encaixaven en el que pròpiament era violència de gènere i que surten del que es considera heteronormatiu. A més, se’ns va donar la possibilitat de poder atendre homes agressors a la part forana. L’objectiu bàsic del programa és donar atenció a homes que, de forma voluntària, vulguin participar-hi. En certa manera es tracta de persones que tenen cert grau de consciència sobre el problema. Es tracta de persones que han tengut algun episodi de violència amb les seves parelles o exparelles i d’alguna manera se n’han responsabilitzat.

Com arribau a les persones usuàries?
A través de les xarxes, per exemple, amb persones que ho cerquen pel seu propi peu però també rebem derivacions des de Serveis Socials. També hi ha la possibilitat que, algú que ens coneix o ja ha passat pel programa passi el contacte a una altra persona. Una quarta via, també pot ser a través dels jutjats, que recomanen a certs homes passar per aquest programa.

Quina durada té el programa?
En principi, la intervenció és individualitzada i pot variar en cada persona, segons el grau de consciència i responsabilització dels fets del qual parteix cada persona i també la feina que s’hagi de fer a escala emocional i comunicativa. De mitjana sol tenir una durada d’un any i mig o dos anys.

En què consisteix la teràpia?
Normalment, dedicam una part important de la intervenció a generar un bon vincle terapèutic. De fet, perquè el procés tengui èxit, una primera part de la intervenció es basa en això per tal de generar confort a la persona, que vengui a gust i no se senti jutjada, fomentant un ambient neutre per ella, encara que hagi comès delictes. Més endavant ja hi ha temps per poder confrontar o rebatre possibles situacions viscudes. Després d’aquesta primera acollida intentam aprofundir molt en els fets: es tracta d’una tasca una mica detectivesca, perquè moltes vegades quan ens conten una situació de violència, els fets estan minimitzats i emmascarats. Això és un mecanisme que utilitzam totes les persones, són mecanismes de defensa que ens fan minimitzar l’explicació de les situacions viscudes. A vegades ometen informació que és important i cal fer feina, gratant en tot això.

Un cop passada aquesta primera fase, com continua la intervenció?
Des del principi i de forma transversal treballam amb els micromasclismes, amb les creences errònies quant a les relacions de parella i l’amor romàntic, els motius de les discussions, les gelosies, etcètera. Després treballam el concepte de violència: moltes vegades es normalitzen comportaments que realment són violents. Per exemple, el control de les xarxes socials, conductes paternalistes que amaguen actituds de control o de gelosies… També aprofundim bastant en la qüestió de les violències sexuals, perquè massa sovint passen desapercebudes en la parella i un gran nombre d’agressions sexuals es cometen dins la parella, i també treballam en les conseqüències de la violència psicològica.

I la part comunicativa, que abans comentaves?
Sí. Les habilitats comunicatives estan molt relacionades amb les emocions i aquest és un problema de base entre els homes, entre altres coses per l’educació masclista que hem rebut. En aquest sentit, l’expressió emocional és molt baixa o nul·la en els usuàris i intentam treballar la identificació de les emocions així com les eines que tenim a l’abast per gestionar-les. La darrera passa són les habilitats comunicatives: una vegada que sé identificar les emocions cal poder comunicar a la parella com em sent, donant estratègies per a la resolució de conflictes.

Feu teràpia en grup també o és només individual?
Està pensat que es pugui fer en un futur però la dispersió de les persones que atenem a la part forana dificulta la conformació d’un grup. sí que existeix la possibilitat que les persones participants puguin acudir a Palma

Com avalau i com donau per finalitzada la teràpia?
Sempre es demana el telèfon de la seva parella. Això ens dóna un feedback i rebaixa les seves expectatives de l’usuari i de la parella. També ens serveix per corroborar el que ell ens va explicant a les sessions. Al final es va forjant una confiança i els usuaris acaben reconeixent i explicant les situacions conflictives. D’altra banda també treballam amb qüestionaris però poden ser falsejables. Una vegada treballades les diferents passes que hem comentat, es continua fent un seguiment però espaiant les visites de cada vegada més, quedant allà com a recordatori per quan el pacient ho necessiti. Això sí, nosaltres mai fem un informe final. Jo no podria dir que algú que ha passat pel programa no tornarà a agredir mai més però sí que puc dir que li hem donat les eines per no fer-ho.

Creus que la reinserció és possible?
Jo crec que tothom pot canviar si no no faria aquesta feina. Crec que hi ha una part molt social i molts d’aquests comportaments són apresos, entre altres coses a causa dels privilegis que els homes hem tengut al llarg de la història.

Tu fas feina amb homes agressors. Diries que existeix un perfil?
La definició que et podria donar seria tan vaga que no et serviria gaire: són homes heterosexuals. A nivell de personalitat tampoc hi ha un perfil clar però sí que hi ha indicadors com per exemple la baixa tolerància a la frustració, que a nivell afectiu els costa expressar el que senten i percebre les seves emocions… Però clar, hi ha molta gent que això els costa i no són agressors… Sí que m’agradaria dir, en aquest sentit, que des dels mitjans de comunicació es cometen molts errors en aquest sentit, com per exemple dir que la majoria d’agressors són estrangers. En el nostre cas, la majoria de gent que ve al programa és espanyola. Convertir-se en agressor és multifactorial. Sí que puc dir que està lligat amb l’educació que rebem, a nivell social i de creences, amb les idees que es transmeten de pares a fills, els micromasclismes que estan tan normalitzats…

Fer feina amb homes és la clau per fer front a la violència masclista?
Jo crec que s’ha de seguir fent però crec que la base per acabar amb la desigualtat és treballar en matèria educativa i fer feina amb els més petits. Cal treballar una deconstrucció dels rols de gènere, la visió tradicional de la parella o l’amor romàntic per construir noves identitats. De fet, nosaltres amb els agressors treballam sobre això: més que canviar la societat, l’important és el que tu cadascú fa a casa seva i que tothom pugui aportar el seu granet d’arena.

Back To Top
×Close search
Search