Skip to content

Un dissabte a la plaça de les Verdures (I)

Montserrat Alcaraz
Aquell dissabte del dia de Sant Pere m’havia entretingut llegint el diari. Batuadena! Quin naufragi i quina crisi cultural tan forta! Vaig agafar els atapins i me’n vaig cap a plaça, cap a Sa Plaça. Perquè una síndria sigui una síndria, una patata sigui una patata i un poble sigui encara un poble, les places, els placers que fan plaça i fan la seva feina fent poble i fent de rebost del poble, haurien de tenir més protagonisme social. I a més, necessitava un meló per reposar forces. El fet és que un bon amic meu fa devers mig any ha obert un trast a Sa Plaça i li vaig dir que aniria a veure’l per fer un poc d’escrit sobre la jovenella que vol poder viure fent poble i fer poble és també, vol dir, que una patata sigui una patata i una plaça el nirvi, l’ànima del poble. Manacor diuen que és molt lleig, però té una plaça i uns placers fantàstics. En Biel Bauçà, donant una mostra més del seu bon tarannà, em va dir que ell no volia figurar més que els altres companys placers, que l’escrit havia de servir per donar altaveu als seus col·legues de feina. I també als clients que trobéssim per allà.
La primera persona que vaig escometre va ser na Sebastiana Sureda de l’Hort del Correu. Parlàrem amb ella d’aquella tradició santjoanenca i manacorina del vimer màgic i tot d’una pegàrem a demanar-li com sentia el batec de la plaça i de foravila en general. “La meva família ha estat tres generacions venent en aquesta plaça. Els productors petits estam ofegats, totes les ajudes les s’enduen els grossos que per això tenen més recursos. En dos anys nosaltres ens jubilam. Tot ha canviat molt, per exemple el meu sogre fent feina aquí va pujar cinc fills. La gent més jove no valora el que li oferim com a producte local i ho troben car. Em sap greu, però no som molt optimista”.
Just davant nosaltres Antònia Pasqual despatxa a unes senyores equipades amb un d’aquests carrets de compra que són una meravella del disseny industrial amb tracció a tres rodes giratòries. Però a mi que no em llevin la senalleta de tota la vida. Antònia a més de tenir un somriure enlluernador parla clar: “Vaig començar a fer feina a la plaça l’any de la torrentada, el 89, som empleada d’en Gaspar Melenes i si t’he de dir la veritat he vist com han anat desapareixent hàbits i costums que venien de molt antic. La gent ha perdut el saber cuinar, no saben fer un tumbet, s’estimen més aprendre a fer menjar japonès amb Internet que demanar a sa padrina que els ensenyi fer unes sopes. El món de Sa Plaça s’està perdent, jo he vist tots els carrers que ens enrevolten plens de placers.”
Amb un caminar xalest i una cusseta que l’acompanya compareix una eminència manacorina. Sempre he trobat que Antoni Tugores és un d’aquests mallorquins que han fet una feinada impagable per pujar-nos l’autoestima, tant en els seus treballs historiogràfics com gastronòmics. Com que la cusseta Lila remena la cua i està ben entretinguda ensumant tantes olors li demanam a Antoni què ve a comprar, què ha de fer per dinar. “He comprat tomàtigues, pebres i albergínies. Sobre Sa Plaça en si et diré que està a punt de desaparèixer si la gent tot ho compra als hípers. L’esperança és que la gent aprecií els productes de proximitat, que agafi consciència dels productes de temporada i Km 0.” Tugores exemplifica el fet que anar a comparar a Sa Plaça és un acte de consciència, un posicionament cívic. Acaba de publicar el seu darrer llibre Cuina d’un temps i d’un país. “A mi m’agrada més cuinar que menjar, no som molt menjador. Per a mi cuinar és intentar donar felicitat i amor a la gent, donar felicitat als altres i això és una cadena on hi tenen també protagonisme el pagès i el placer”. En Toni ja tenia el dinar fet; sopes d’estiu. Quina sort els qui podran tastar-les… Havent parlat amb Tugores em deman si na Lila deu menjar més bé i més sa que jo mateix que tot el dia faig menús de camioner.
Hem observat un tipus de clients que són persones majors, dones sobretot amb les seves bates impecables, pentinades, pulcres, pragmàtiques, desconfiades en dir el seu nom i a què els faci una foto. Després hem vist dues famílies amb infants, gent entre els 40 i 50 anys que poden representar el col·lectiu que té una consciència ecològica, més romàntica del fet d’anar a comprar i que creu que pot aportar el seu granet d’arena en fer un món més sostenible i divers seguint la consigna aquella “Pensa globalment, actua localment”. A Jaume i Cati els agrada fer una passada els dissabtes per Sa Plaça. Havent assaborit els melons que els ofereix el seu nebot Biel i, convençuts de la seva dolçor, se n’enduen dos. Em diuen que així mateix hi ha una mica de reactivació a Sa Plaça.
Marta Sanxo és una professora jubilada que fa 50 anys que és clienta fidel a aquest mercat perquè per ella comprar aquí és un compromís amb la pagesia. Està convençuda que els joves estan anul·lats per les xarxes socials i que els professors estan desistint de fer pensar els seus alumnes. “Qüestionar és incòmode” sentencia Marta. Estam d’acord en el fet que hem de posar damunt la taula del menjar bons productes… i damunt els pupitres també!
S’apunta a la conversa l’estimat Sebastià Gaià, ‘Garba’, un manacorí sempre engrescat en aquestes curolles de les quals parlàvem amb Marta. En la seva època de regidor a l’ajuntament presentà una moció per millorar l’organització del mercat que va ser aprovada. Ens diu: “Sa Plaça és una part de la identitat manacorina, per a mi la reforma influí negativament, però el que ho ha rebentat tot són els hípers, la vida que duim empeny a la gent a anar a comprar a les grans superfícies i això mata el comerç tradicional a petita escala. Però et diré que quan vaig al poble de la meva dona, a Santa Coloma de Farnés, veig que allà el mercat bull de vida. Pens que el fenomen de les tendes de fruita dels marroquins fomenten el comerç de proximitat i els productes que vénen són bons en relació amb qualitat i preu i el producte és tan mallorquí com qualsevol altre. Tothom es queixa de la immigració, però són els marroquins els qui fan feina a foravila”. Les condicions de vida, tot això de la política t’ho trobes fins i tot dins els pinyols dels albercocs.
Veig un nin que passa per allà i li don un albercoc. Li deman com a bon reporter; saps de què estan fets els albercocs? Em fa una carussa i parteix.
Back To Top
Search