Skip to content

“Un que fa un paper, baldament sigui menor, a una òpera de Wagner, no pot esser un cantant magre mai”

Bàrbara Duran, professora i musicòloga, publica una monografia escrita a quatre mans amb Ramon Codina, “El baix d’òpera Miquel Riera Sureda”. Parlam amb ella d’aquest personatge tan important, però sovint oblidat dins la història cultural de Manacor.

Com arribes a la figura de Miquel Riera Sureda?
Sempre m’havia demanat qui era aquell cantant d’òpera que tenia un carrer amb una placa. I havia demanat als veïnats si en sabien res, però no n’havia aconseguit gaire informació. Però un moment donat en Ramon Codina, un amic meu, em va enviar uns materials en què havia estat treballant i em va animar a coordinar-lo i completar-lo. Va sorgir, llavors, la possibilitat de presentar una comunicació al XII Congrés de Música i Premsa de la Societat Espanyola de Musicologia, a la qual pertanc. I ho vàrem fer. Ell no hi va ser físicament, perquè és molt gran, ja, però l’hi vaig presentar jo en nom seu. I, a partir d’aquí, em vaig començar a interessar pel personatge i vàrem decidir fer la monografia.

I quins materials heu utilitzat, per a explicar la història del Baix Riera?
Bàsicament, fonts d’hemeroteca i arxivístiques. No hem utilitzat testimonis orals, perquè la monografia sorgeix d’un treball científic presentat a un congrés sobre música i premsa; per tant, aquest tipus de fonts, no hi corresponen.

Per què creus que aquest cantant ha quedat oblidat?
Jo crec que és perquè era una persona discreta, equilibrada, que li agradava cantar i s’hi va poder guanyar bé la vida cantant per tot el món, però també era un home molt familiar.

Què és el que més t’ha sorprès de la seva història?
El que més m’ha sorprès és la quantitat i la qualitat del repertori que manejava. Una persona que canta òperes de Wagner, que duren quatre i cinc hores i tenen un grau elevat d’intensitat, no pots esser mai un cantant magre. Duien un amplificador incorporat! A més, va cantar a l’Scala de Milà, a Rússia davant el tsar, a Amèrica, per tot Europa… Cosa que altres coetanis seus més coneguts com Francesco Uetam no varen aconseguir fer.

I per què creus que es va retirar tan jove?
Jo crec que, realment, volia estar amb la seva família. De fet, hi ha l’anècdota que es retirà després que, a Lisboa, l’any 1910, en ple esclat de la revolució republicana, el director de l’hotel li va dir que no sortís, que la cosa estava molt malament i ell, incaut, va guaitar pel balcó i li va passar una bala per la cara. I en aquell moment va dir “fins aquí hem arribat”. Tenia 50 anys i hauria pogut cantar uns quants d’anys més, però hem de tenir en compte que havia girat per tot el món a finals del segle XIX, que per anar a Rússia, hi havies d’anar en tren, perquè si no, no sé com ho devien fer!

Back To Top
Search