skip to Main Content

“Un temps, si deixaven la clau posada al pany era senya que no hi eren”

Maria Esteva Pascual, Pilita (Capdepera, 1916). És centenària i té una cama manacorina. Madò Pilita té moltes coses per contar-nos, d’aquest segle llarg de vida, ple d’experiènies, curull de saviesa. Una dona que cantava trobos a donya Elionor Servera…

Vós sou gabellina però també sou mig manacorina…
Tenc una cama de Manacor. El meu malnom ve de Manacor. Allà els diuen “Perlita”, que aquí es va convertir en “Pilita”…

Vós, que aviat fareu 104 anys, podeu explicar millor que ningú l’extraordinària importància social i econòmica que tenia l’obra de palma (1) a Capdepera…
Era una cosa grossa! Una cosa us contaré que us xocarà. En aquell temps nostre arribaven camaleons a Capdepera.

Camaleons? I ara que deis!
(Riu). A Capdepera feien tanta obra de pauma (palma) que les muntanyes quedaven fora garballons i l’havien de dur de defora. A Cala Rajada venien pailebots (cert tipus de vaixell) d’Àfrica carregats amb feixos de pauma i dins els feixos aquests trobaven camaleons. Hi havia al.lots que en tenien…
Ara ho entenc!…el suministrament elèctric continu va canviar la vida de les persones de verd en blau…
No es pot dir! En aquell temps anàvem amb fanals, amb llum d’oli, amb quinquer, i els dissabtes amb llum de “petrolio” (sic). El meu padrí de fonts cuidava el Palau de Can March. Qualque vespre davallàvem a Cala Rajada amb un fanalet a veure’l. El camí de Cala Rajada era molt estret, just just passar un carro. Quan arribàvem, donya Elionor (2) em feia cantar trobos (3).

Com és que donya Elionor us feia cantar trobos?
Donya Elionor em deia: “Nineta, que diuen del meu home?” I jo li deia “fan trobos del vostre home”, i ella, saps que reia! Jo tenia set o vuit anys, els nins no saben dir mentides…

Un dels remeis curatius més impactants consistia a aplicar la mà d’una persona morta…
Ho vaig veure fer. En aquell temps que guardaven els morts a la casa, anaven a la casa del mort i demanaven si podien passar la mà del mort per damunt els fics. Si tenien bonys, també passaven la mà d’aquell mort per damunt el bony… si teníem febre, la padrina ens untava sagí de gallina pel coll i ens embenava el coll amb un mocador negre (4)… madò “Beata” desenfitava amb un mocador. El mocador és per saber si estan enfitats, i llavors elles (les curanderes) resen una oració (5)…

Antany, els habitants de Capdepera acudien cada vespre a dormir dins el recinte amurallat del castell…
En temps dels meus padrins, la gent del poble anava a dormir dins unes casetes que hi havia dins el castell per por que no venguessin moros el vespre… em recorda que quan la fruita començava a florir anàvem al castell i resàvem per fer bona collita…

Les vetleries eren reunions nocturnes de diverses famílies agombolades dins una mateixa casa per a fer obra de pauma. Anàveu a les vetleries, vós?
Ja ho crec, era una cosa preciosa! Els veïnats s’esplaiaven, recitaven, cantaven, era de veure! Hi havia jovenots que venien a donar broma a les vetleries, encenien diaris i socarraven, venien desfressats i tiraven tests dins les cases, tiraven farina a les al.lotes, i pels darrers dies (6) també els tiraven farina…

Abans, molts deixaven la clau posada al pany de la porta d’entrada del seu domicili en absentar-se. Això, avui en dia és impensable.
Si deixaven la clau posada al pany era senya que no hi eren. Deien “han deixat la clau al pany. No hi són, ja tornaré més tard”. A ca nostra no vaig veure mai tancat. Si ens n’anàvem no rodàvem clau, tot era molt tranquil. Això sí, de misèria n’hi havia molta! N’hi va haver molts que se’n varen anar a Uruguai, a Montevideo. A Capdepera deien “ha anat a Montifideu”, no sabien dir Montevideo (riu). N’hi va haver que vingueren rics…

Un dels transports públics era la diligència. Anàreu en diligència, vós?
Sí. Jo encara hi he anada. He anada amb diligència de Capdepera a Son Servera. Era una galera grossa. N’hi havia un que menava la diligència i un altre home, que li deien l’amo en Joan, era l’encarregat d’avisar quan havies d’anar a diligències (sic). L’amo en Joan tocava les portes, deia “aixecau-vos!”… Hi va haver un temps que era més normal que les gabellines es casassin amb menorquins o artanencs que amb serverins. Normalment no festejaven amb serverins perquè havien de passar el Coll dels Vidriers. Ara ho contes i no et creuen però llavors anava així la cosa…

Hi havia calefacció a les escoles?
Pots pensar! A l’escola no hi havia calefacció de res, aquells al.lotets anaven a escola amb unes espardenyetes, enredats de fred! Llavors feia més fred i per paga moltes cases no tenien vidrieres.

Vol dir hi havia cases que no tenien vidrieres!
Per lo general (sic) les cases no tenien vidrieres. Només tenien vidrieres les qui els podien pagar…

Glossari i comentari

1. L’obra de pauma (palma). Utensilis fets manualment amb la palma del garballó, previament assecada i ensofrada.

2. Donya Elionor. Elionor Servera Melis (Capdepera, 1.888-Palma, 1.957), esposa del magnat Joan March Ordinas.

3. Trobos. Composicions musicals de caràcter vulgar o popular.

4. El color negre. Sembla que en la medicina popular mallorquina aquest color actuava com element màgico-curatiu.

5. Desenfitar amb un mocador. Procediment màgic per a saber si hom està enfitat mitjançant l’us d’un mocador negre, previament beneït. El curander efectua tres braçades amb el mocador sobre la persona. Si a continuació el mocador s’allarga o es dilata sense cap tipus d’intervenció humana, s’interpreta que la persona està enfitada.

6. Aquest grup de desfressats eren coneguts a Capdepera com “llegum”.

7. Els darrers dies. Els darrers dies abans de l’inici de la quaresma.

Back To Top
×Close search
Search