Miquel Estelrich Rosselló
Diumenge horabaixa de dia llarg, el sol ja baix presideix de fa un parell de setmanes del canvi d’hora, el capvespre. En haver arreglat els animals, al carrer de la central senten “tin!”. A Cas Fuster també i darrere Can Vives o Can Macià, dos al·lots juguen a telles a l’antiga. Quan dic a l’antiga, vull dir dins la grava, imitant els camins de terra. No passen pena d’espenyar l’asfalt ni els cotxes. I d’ençà que la vessa dominical ha passat i els animals estan arreglats, parteixen els “tins!” i les corregudes de telles fins que el sol se’n va a la posta; fins que el dia s’acurça i les foganyes i les taules-braser conviden a asseure’s.
Entre assaigs pel campionat mundial d’estràngol per les festes d’estiu, una essència més que centenària amb flaire innegable de caràcter pagès envaeix els carrers i romp amb la monotonia, necessària i imprescindible al mateix temps; evocant aquells primers pobladors de la Vall que amb relles gastades i que no admetien més ferro ni perbocades, en feien l’eina principal del gaudi vespertí del dia de descans.
Un parell d’al·lots fa estona que en van en darrer de telles, ja n’han armat una per hom i com cada any també hi juguen abans i després de festes.
Una bocí de ferro ens caracteritza com a poble, que als anys vuitanta tengué el segle d’or d’esplendor cultural i centre cultural i social de la comarca del Llevant; i li dona vida i hem de continuar fent-ho sense deixar caure en l’oblit les nostres arrels de foravila. I això és una passa per continuar així i una excusa per a la recuperació de les altres fites vitenques. Només falta dir, llarga vida a l’estràngol.
