Nena Perelló, mare d’una persona amb Trastorn Límit de la Personalitat i voluntària d’Estel de Llevant, ens conta com és la vida familiar quan hi ha un membre que pateix una malaltia mental.
Com és el vostre dia a dia? Quins impediments hi trobau?
El diagnòstic de la meva filla és el Trastorn Límit de la Personalitat. I un dels grans problemes que ha tengut és la integració laboral, perquè si una persona pot disposar d’una nòmina i trobar-se en una situació similar a la dels seus companys, això els dona un 100% de seguretat i de voler complir. S’han d’esforçar molt, però ho intenten. I, per descomptat, tot això acompanyat de suport dels monitors i dels familiars.
A quines dificultats específiques s’ha enfrontat la vostra filla?
És que això pot passar a qualsevol persona: amb estudis, amb carreres professionals d’èxit, etc. En el nostre cas va venir de naixement i poc a poc se va anar manifestant. Tot d’una no se va detectar de cap manera: als 5 anys no se’n sabia res, als 6 anys era dolenta, als 7 anys més encara. Ens sentíem que no la sabíem criar. I a força de psiquiatres i psicòlegs, que a Manacor no n’hi havia, havies d’anar a Palma, ho vàrem aconseguir detectar. I entre el suport familiar, de teràpia i de medicació, ho vàrem anar controlant. Perquè era molt rebutjada a l’escola, el professorat no estava preparat per afrontar un cas com el seu, ni la societat.
Per tant, el diagnòstic ha estat clau, per a vosaltres.
Totalment. Nosaltres, fins que una psiquiatra li va fer un encefalograma i altres proves i vàrem identificar què tenia. I això ens va alliberar, perquè fins llavors me sentia molt mala mare. Però una vegada diagnosticada, ja no era una nina dolenta ni caparruda, sinó que hi havia un problema de salut.
Com heu viscut l’estigma de la malaltia mental? Encara existeix?
Per mi, l’estigma varia molt depenent de la classe, l’estatus social o de la causa del trastorn. Per exemple, no se tracta igual una persona que té la malaltia per abús de drogues que una persona que té bipolaritat, o depressió, o el que sigui de naixement. I si és un metge, o algú amb un estatus elevat, ja pareix que no és tan gros.
Voldríeu afegir res més?
Hem d’aconseguir xerrar de salut mental igual que xerram d’altres problemes de salut. El contacte social –amistats, feina, família– és molt important, és la millor recepta per la salut mental. A la Seguretat Social hi ha bons professionals, però insuficients per atendre als pacients amb problemes mentals, recordem que 1 de cada 4 persones tendrà problemes de salut mental al llarg de la seva vida.
