skip to Main Content

Al país que tot ho muda

Manacor ha estat motiu de controvèrsia, aquests dies passats. La web satírica Foc i Fum publicava els resultats de la seva enquesta per resoldre quin era el poble més lleig. Guanyàrem nosaltres, els manacorers, com els agrada de dir-nos als nostres veïnats de Felanitx.

He dit sempre, i no és d’ara, que Manacor, per defora, pot ser el poble més lleig del món, però per dedins és el més preciós, farcit de gent guapa.

I quan dic gent guapa, pens, per exemple en Llorenç Gelabert i Bassa, que aquesta setmana ha emprès el viatge definitiu.

La família dels Gelabert ha estat de sempre entroncada amb la meva. El padrí d’en Llorenç, mestre Damià Guidaino, forma part del nostre imaginari familiar. Venia, els estius quan era al port, a pelar ametla a ca nostra, a fora vila. Molts d’anys més tard, ma mare va anar a fer dissabte a ca’n Llorenç i na Montse (com en feia també a ca na Francisca i ca na Maria Coloma). Ma mare els deia: “El meu fill em diu que nosaltres som catalans”. “Digues al teu fill que està carregat de raó”, li contestava en Llorenç, home de conviccions defensades amb coherència i tenacitat.

I encara algunes dècades més envant, quan hagué de néixer, per necessitat peremptòria dels manacorins, aquesta publicació, en Llorenç i na Montse s’hi abocaren amb un entusiasme que mai no podrem agrair prou.

En Llorenç és d’aquelles persones que ens ensenyen a ser manacorins. A ser d’aquí. I a ser-ho des d’una posició arrelada i ideològica alhora. Així em va passar a mi, quan vaig tornar del meu exili palmesà. “Passa i veuràs el betlem”, que havia fet ell, tapat de neules. I per Sant Antoni, portes obertes a ca seva. Quan vaig fer feina a Inca, el trobava al tren, amb els llenços i els pinzells davall el braç, per anar al taller de pintura de Palma, d’on sortí l’exposició que en va fer a S’Agrícola, la darrera notícia seva al Cent per Cent, abans d’aquesta que no voldríem haver escrit.

I sempre al teatre, on va ser gran impulsor de la mostra de teatre escolar i on va continuar participant a diferents obres. Jo record especialment “El Gran Oz”, on ell feia el paper del màgic que agombolava al final la petita Dorothy. Hi vaig escriure unes quartetes que, musicades per Bàrbara Duran, serviren de lletres per a les cançons del muntatge i que avui ens serveixen per desitjar-li bon viatge.

Emprendrem un gran viatge
vers un món de fantasia
per poder cobrar coratge
amb els colors de la vida.

No fugiré a correcuita
sense la negra recança
i amb el verd de l’esperança
trobaré el vermelll de lluita.

Són colors per fer un camí
on tots hi tenim cabuda.
Ja és ben hora de partir
al país que tot ho muda.

Manacor no serà el mateix sense ell. Però ens queda el consol que Manacor és com és, també, gràcies a ell. Que serveixi aquesta pàgina nostra, que també és seva, de consol i agombol per a la seva família i tots els seus amics, que són tants.

Back To Top
×Close search
Search