skip to Main Content

“Pràcticament ja s’ha perdut la tradició de posar el nom dels padrins”

[pullquote] Joan Miralles (Montuïri, 1945) és catedràtic de filologia catalana, membre numerari de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i professor jubilat emèrit. Ha fet nombrosos estudis i articles sobre onomàstica
[/pullquote]

Com veus la salut dels noms tradicionals d’aquí? Se segueixen posant els noms de sempre o hi ha una davallada?

La tradició històrica de posar els noms dels padrins, pares, etc; crec que en gran part s’ha romput. No s’ha arribat als extrems de descristianització de noms, com per exemple passa a Cuba, on moltes dones tenen noms exòtics, que són pura fonètica, sense cap tradició.
Aquí ara hi ha gent que posa noms tradicionals que podem trobar en el santoral, però que no són fruit d’una tradició històrica dins la família. Per exemple, ara hi ha molts d’Arnaus, perquè hi havia una sèrie televisiva on sortia un Arnau. Era un nom molt freqüent a l’època medieval, com Guillem, Bernat o Pere, que també eren molt freqüents. En el cas dels noms de dona hi ha coses curioses, per exemple Aina és un nom que no trobaràs entre cristianes a l’època medieval, però sí en dones jueves.
Si seguim parlant de l’actualitat, els darrers anys a alguns nuclis catalanitzats s’han posat noms que estaven periclitats com Pereta, Tonina… Mentre que en nuclis no catalanitzats s’han posat de moda noms cinematogràfics, com Vanessa. Actualment també hi ha la tendència a posar noms diferents, fàcils de pronunciar, que fan referència a elements de la naturalesa, per exemple Ona.

Quin era aquest ordre que hi havia a l’hora de posar el nom dels fills?
Primer el nom del padrí patern, llavors el patern femení, llavors els noms dels pares i després els dels oncles. Per un genealogista això és interessantíssim, a través d’aquesta cadena pot identificar les persones fàcilment. Jo encara vaig seguir la tradició, el primer fill és Joan pel padrí patern i el segon Lluís pel padrí matern. Però això ja està trencat, pràcticament.
Per què creus que es perd la tradició?
Crec que hi ha diversos factors, un és la descristianització creixent entre la societat; llavors el sentit de la llibertat: “Si jo tenc un fill, li pos el nom que vull, no vull dependre de la tradició”; i llavors hi ha les modes. Les modes van i vénen. Ara Marc és un nom molt freqüent. També hem de dir que els noms d’una o dues síl·labes són preferibles als de tres. De fet, els noms de tres o més síl·labes tendeixen a escurçar-se. Per exemple de Catalina feim Lina, de Sebastià, Tià. Una altra cosa interessant per dir, és que en català els noms s’escurcen amb una afèresi, és a dir, es perd la part inicial del mot, en castellà es fa al revés. De Catalina fan Cata, per exemple.

Els noms tenen diferents orígens?
Sí, n’hi ha que són bíblics, n’hi ha que són d’època romànica, altres d’època germànica. Guillem, Arnau, tot això són noms germànics. Llavors hi ha noms de pila que han passat a ser llinatges: Bernat, Joan, Miquel, Jaume… Has de partir de la base que tot això s’ha de veure amb perspectiva històrica. Hi ha hagut èpoques en què ha predominat el nom únic. També hi havia diferències segons les classes socials: un esclau tenia un nom, però una persona benestant en podia arribar a tenir fins a quatre. Els llinatges, precisament neixen en el moment en què és necessari distingir de quina persona estam parlant. Si a un poble només hi ha un Bernat, no fa falta dir res més, però si n’hi ha sis o set, sí. Aleshores pot passar que un Bernat faci de ferrer, i és en Bernat Ferrer, que visqui devora un pou, Bernat des Pou, etc. Aquests segons noms explicatius, que tenen relació amb oficis, amb la naturalesa o amb l’estructura familiar més endavant passaran a ser els llinatges. Els segles X i XI ja n’hi ha molts. De tot d’una no són hereditaris. El Segle XIII es gramaticalitzen i es fan hereditaris. La gent ja no sap d’on vénen. Però el primer Fuster és perquè era un fuster i el primer Bestard és perquè era bastard.

En aquesta època les persones tenien nom i de pila i un llinatge, és així? Quan apareixen els dos llinatges?
Sí, la nostra història catalana comença el segle XIII, amb l’arribada del Rei en Jaume. Llavors la manera de designar la persona és el nom de pila i llinatge patern. Això és més o manco fins al segle XV. A partir del segle XVI apareixen els malnoms, perquè ja es noten els efectes de l’endogàmia als pobles, i es repeteixen els noms i llinatges. Els segles XVII i XVIII els malnoms ja són generals, a vegades es fa difícil i tot distingir si és un malnom o un llinatge.
Llavors, el segle XIX desapareix l’Antic règim i apareix el món nou. Hi ha el jutjat de pau, el registre civil. El malnom és substituït formalment pel llinatge matern. Això va ser l’administració espanyola que ho va posar. Impera a partir de l’any 1870.

Tots els llinatges mallorquins són catalans? O hi ha llinatges generats aquí?
Hi ha llinatges que s’han assentat més aquí que no allà, però llinatges mallorquins no n’hi ha. Llevat, pot ser, del llinatge Mallorquí. Se m’acut ara el llinatge Caldentey, que pràcticament només hi és aquí, i els que hi ha a la Península provenen d’aquí. Però Caldentey ve de Casal d’en Tei, això língüísticament és català.

Hi ha gent que es posa la i enmig dels dos llinatges, d’on surt això?
Això és curiós perquè ara té una connotació molt catalanista, però en realitat és un invent espanyol. Comença a aparèixer en comptagotes en gent d’origen forà, aristocràtica, el segle XV, i es consagra als jutjats de pau, amb i grega. És d’aquelles coses curioses.

Et pareix bé l’elecció de l’ordre dels llinatges?
Jo preferiria que se seguís amb l’estructura tradicional, però hi pot haver casos de pares maltractadors, etc; i per això entenc i justific els canvis. Ara bé, que dos germans tenguin l’ordre diferent seria estrany… Sigui com sigui sempre dic que el feminisme és l’única gran revolució que haurà triomfat arreu del món, i que serà un element de transformació, al món islàmic també. Les dones són la meitat de la població mundial, i això no anirà enrere, anirà endavant.

Parlem dels llinatges xuetes, l’imaginari popular parla de quinze llinatges, n’hi ha més?
Sí. Els quinze que reconeixem avui són els que es trobaren amb la circumstància de ser els darrers que pareixien als autes de Fe al Convent de Sant Domingo, que va ser esbucat al segle XIX per ser l’ordre repressora contra els xuetes. Aquells quinze llinatges són els que la gent va recordar, però n’hi havia més.
La història dels jueus és dramàtica, la compar a la dels indis americans, que la seva història és farcida de desgràcies. Ara bé, gràcies a la seva intel·ligència els jueus n’han sortit més ben parats que els indis, i avui dia són una potència a nivell internacional. Està ple de premis Nobels jueus.
A Mallorca i en general a Espanya, el 1391 hi va haver un pogrom bestial, que comença a Sevilla i s’estén per tot. El resultat és que els jueus varen haver de canviar de nom, i n’hi va haver que es convertiren, però la conversió en gran part va ser fingida. El 1413, Sant Vicent Ferrer, antijudaista, va fer que hi hagués una conversió més efectiva. Per això quan hi va haver l’expulsió, aquí no va tenir efectes, perquè eren conversos.
Moltes vegades adoptaven el nom de persones que els emparaven o els protegien. Per exemple, Arnau Albertí, que era un personatge important, de família de cavallers, va emparar jueus, i ells adoptaren el llinatge Albertí. Per això el segle XV pots trobar Albertins tant d’origen aristocràtic com antics conversos, però llavors tothom sabia qui era qui.
I com dèiem, hi havia molts d’altres llinatges. Per això, quan Miquel Forteza va treure la llista dels condemnats per la inquisició, va marcar una època, i va causar un impacte molt fort, hi havia, per exemple, Rieres.

Back To Top
×Close search
Search