Accident a les costes de Xorrigo, història d’un miracle

No fa massa temps tornant de Palma vaig presenciar un accident. Un cotxe que anava davant meu va sortir de la carretera i va col·lidir contra el guarda-raïl donant diverses voltes fins que va quedar creuat enmig de la carretera. El conductor d’un altre cotxe i jo vam ser els primers a arribar a l’accidentat. Entre els dos vàrem obrir la porta, el conductor sinistrat estava en estat de xoc, extremadament nerviós i quasi sense poder parlar. Els dos que l’ateníem el vam intentar tranquil·litzar. Altres conductors aturats ja havien cridat al 112 i només calia esperar els serveis sanitaris o els bombers. Nosaltres dos poca cosa podíem fer més que acompanyar i ajudar-lo a calmar-se. Mentre jo, dret devora la porta, estava sense saber massa bé què fer ni què dir, l’altre company, que pel que vaig poder deduir per la roba que duia devia ser un tècnic electricista que possiblement anava a fer algun servei, es va asseure en el seient del copilot i va començar a parlar-li al conductor amb veu petita, a cau d’ollera, on li repetia que tot aniria bé i que no havia implicat a ningú més en l’accident.
Als voltants hi havia un gran silenci. Al cap d’uns minuts varen arribar els bombers i ens van convidar a partir per no obstaculitzar la circulació amb els nostres cotxes aparcats. I aquí va ser on, a la meva vista, es va produir el gran miracle: l’home que s’havia assegut en el lloc del copilot va agafar la mà del ferit, el va mirar a la cara i amb paraules convincents li va tornar a dir que tot aniria bé i després LI VA BESAR LA MÀ. Els dos vam deixar el cotxe sinistrat i en silenci vàrem anar cap als nostres respectius vehicles. Ell caminava davant, es va girar, em va donar la mà, aquella mà que havia estat sostenint la del ferit, i ens vàrem dir adeu. Un cop dins el cotxe vaig saber que havia estat amb un àngel i que acabava de presenciar un miracle: el miracle d’una besada.
En un simple bes a la mà es manifestava la grandesa infinita de la condició humana. Aquell home sabia que l’accidentat potser ni era conscient de la situació ni de la besada, sabia que mai li agrairia l’atenció rebuda i que potser mai es tornarien a trobar; sabia que un bes no curaria les seves ferides, però no entrava en les seves intencions esperar res més enllà d’aquell gest. Aquell home bo, aquell àngel, entenia més de compassió que de llàstima. Aquell gest no es podia exigir ni com un dret ni com un deure, per això va beneir amb la grandesa de la gratuïtat. Competit i competidor se sentiren igualment vulnerables: avui per tu, qui sap si demà per mi. Besar la mà en aquell moment era anar una passa més enllà del deure de socórrer. Complir amb el deure simplement ens fa bons ciutadans, anar més enllà del deure ens fa més bons humans. No sabem en els altres quina repercussió poden tenir els nostres gestos, però el que és evident és que del bé, bell i vertader sempre en sortirà alguna cosa bondadosa, vertadera i bella.
Aquell bon home no sabia que el seu gest tindria poder multiplicador. Quan vaig arribar a ca nostra vaig narrar el que havia presenciat als familiars, ara ho he compartit amb tots vosaltres i no són poques les ocasions en què ho he compartit amb els meus alumnes amb l’intent de què vegin que la grandesa d’un relat es juga en la petitesa del quotidià. En un món on sembla que només el gran i cridaner és escoltat, no podem infravalorar la potència dels petits gestos, per inútils que semblin. Així com una espira pot començar un incendi, una besada pot canviar el cor i la manera d’entendre i de situar-nos en el món.