Aquest Nadal passat

Montserrat Alcaraz Vich

Festes passades, coques menjades. Aquest Nadal 2022 haurà estat bastant especial per a mi. Enguany el meu fill de nou anys ha gaudit encara de la creença en els reis d’orient. La seva germana, dos anys més gran, s’ha sentit molt implicada en la preparació dels regals per tal de protegir la fantasia del seu germà petit. També era una manera d’afirmar la seva preadolescència i sortida de la infantesa. Jo li dic que la màgia existeix perquè protegir la màgia és fer màgia. La nina em somriu i diu que no té temps de parlar de fisolofia. El fet és que escric unes reflexions sobre Nadal. Van un poc d’aquí a allà, sense massa pretensions.

Les postaletes. Sempre intent desconnectar de les pantalles als meus fills. Poca cosa puc fer com a contrapès a aquest contuberni tecnoionqui que regeix les nostres vides. Per mitjans desembre, els mateixos dies que componíem el betlem, amb cartolines i colors, férem una vintena de postals per felicitar els amics. D’ençà que els nins eren ben petits ho hem anat fent i cada any rebem menys respostes escrites, vull dir amb sobre i segell. No és que la llista d’amics disminueixi. Les raons són que tothom té massa pressa per anar a fer un poc de cua a l’oficina postal. Els nins s’estan desencantant de fer les postaletes. Un amic meu em mostrà amb el seu mòbil un vídeo on una al·lota vestida de Pare Noel mostrava les mamelles. Aquesta era la seva felicitació. Perquè el meu mòbil no té Internet la em va fregar pels morros. Fum, fum, fum…

Les bacanals de menjar. Quina mania que per Nadal tothom ha de fer excessos amb el menjar i el beure… A mi m’agrada la porcella i el xampany, però mir de menjar-ne tot l’any i així no en vaig tan endarrer. Estic engreixant massa, però aquell ja va dir que la bellesa era interior o no era. La frase típica i tòpica surt a rotlle en qualsevol conversa: “Hi ha molta crisi, però els restaurants estan plens…” frase que sintetitza uns coneixements nuls del funcionament de l’economia fonamentada en el consumisme.

Les innocentades. Dia 28 em vaig proposar passar-lo dins el llit, ja que estava de vacances i em va pegar un atac de versa brutal. Els mestres no ens podem queixar de temps per reposar i qui es queixa és que és un innocentarro. Intentava esbrinar, consultant llibres, com es pot celebrar una matança d’infants amb bromes. Com una tragèdia esdevé comèdia? El temps, el temps. Vaig dormir molt i els meus somnis em portaren a les aules. Vaig somiar que deia viciat de cocou a un alumne i m’enviaven la inspectora. Mai a l’escola la llengua et pot fer més via que el cap, això cansa però no tant com fer de manobre, per descomptat.

Els reis i els regals. Bé, per començar, per què no demanam que els reis, a més de dur coses, s’enduguin coses? El dia que arribaren els reis vaig presenciar una desfilada de sis membres de les forces i cossos de gimnàs, perdó, de seguretat, vestits amb guardapits antibales i un d’ells amb metralleta. em va semblar una imatge patètica d’un món malalt. Sempre ho repetesc: la por és la millor aliada del feixisme. Pensava en la guerra d’Ucraïna, en com, tal vegada, aquests superherois de caserna de províncies es congraciarien dins les calces a tercera línia de foc.
En arribar a casa el meu fill havia rebut el regal que demanà: una PlayStation. Fum, fum, fum. Ell també està molt interessat en una modalitat d’esport urbanita que consisteix a pegar bots com un llagost. Els reis li han duit uns pòsters d’un youtuber que dóna lliçons per Internet de pancourt. O una cosa així. Mentre no es faci grafiter i es posi a embrutar façanes encara podem dir gràcies.
He intentat comprar els meus regals a comerços emblemàtics estil Can Garanya. Aquesta gent del Govern els ha donat unes plaques per identificar-los i s’han quedat tan a pler. Parlava amb una propietària mentre m’embolicava un regal. La tenda estava buida. Els complexos comercials com Fan, el mateix dia a la mateixa hora, estaven a rebentar de gent. Fum, fum, fum. Fan, fan, fan… Després ens queixam que en les ciutats i els pobles ja no queden botigues com les de tota la vida.

I una noteta positiva. Mentre escrivia aquest “es-crit!”, he rebut el correu d’una màgica amiga meva que nom Bàrbara amb una citació carregada d’humor de Woody Allen. Ella sap que l’una i unívoca forma d’estimar i fer l’amor és el bon humor. També he rebut la telefonada d’una persona que m’estim molt. Els reis deixen l’estel encès. Seguim-lo tot l’any.