“En aquesta sala hi va arribar a haver vint-i-cinc al·lots que aprenien de cosir al mateix temps”

Quan aprenguéreu de cosir? Com us va venir la idea de fer-vos modista?
Ja em va venir de petita. Mon pare ja ho deia, “aquesta nina serà modista”, i la padrina també ho tenia ben clar, per això als catorze anys ja em varen posar a cosir.

De qui n’aprenguéreu?
Anava a ca na Xisca Sunyer, al carrer de Ciutat. Na Xisca Sunyer era sa mare d’en Llorenç Mas, el qui va ser batle. Hi vaig anar una temporada i tot d’una que la vaig deixar ja em vaig posar per compte propi.

I passàreu de ser aprenent a ser ensenyant.
Sí, venien al·lotes a aprendre de cosir, els ensenyava a tallar, a fer patrons…

En teníeu moltes, que venguessin?
Per aquí hi va passar una gentada. En aquest taller mateix hi va arribar a haver 25 al·lotes que cosien. Teníem molta feina, i havíem de cosir en la nit i tot. I ara dic: “Tanta sort que no faig feina, perquè si en fes no guanyaria res”.

Quina casta de roba fèieu?
Vestits per a bodes, per a comunions, faldes, vestits de batiament, uniformes d’escola, i també havíem de fer tot el menudall, perquè en aquell temps no hi havia res d’això que vengués fet.

Què és el menudall?
És tota la roba necessària per als infants d’ue.

Per a home no fèieu res?
Sí, fèiem qualque camisa, però de tota la part de pantalons i americanes se’n cuidaven més els sastres.

I tot l’any devíeu estar ficada?
No. En arribar l’estiu no fèiem feina perquè ens n’anàvem al Port.

Segons tenc entès, funcionàveu com una acadèmia. Explicau-nos-ho.
Sí. Les al·lotes que venien a aprendre de cosir i es treien el títol per a Confeccions Martí, una empresa de Barcelona. Jo els feia l’examen aquí: havien de fer sostenidors, faixes, menudall, vestits… Posàvem tota aquella producció dins una maleta i l’enviàvem a Barcelona perquè allà els posassin la nota.

Com anaven les notes?
Molt bé, quasi totes treien excel·lent.

I d’aquelles al·lotes, quantes n’hi ha que avui siguin modistes?
Ui, molt poques s’hi han dedicat. Jo no en conec cap que sigui modista, i totes les modistes que ara pugui conèixer són majors, ara tot ha acabat a zero.

Vós no cosiu, ja?
Si tenc un compromís, encara cus. No fa gaire una dona volia un vestit per a la filla en casar-se Compràrem la tela a Palma, perquè a Manacor ja queda molt poca cosa, de teles.

Un temps com ho fèieu per abastir-vos de teles? Les compràveu a Manacor?
Un poc de tot. Moltes vegades comanàvem les teles a fora, però el viatjant que hi havia es va jubilar. També a Palma hi havia Can Soler, Can Fuster, Can Company. Ara tots tres ja han tancat. A Manacor encara queda Comercial Tejidos.

Això per a les teles. I per a fils i botons?
Hi havia Ca na Pasterina, al cap de cantó del carrer del Pou Fondo, o Ca n’Angeleta, al carrer de Jaume II de Palma. Hi anàvem amb autocar a comprar.

Explicau-nos quin és el procés per fer-se un vestit o una falda a mida.
Fer-ho a mida és molt més guapo. Primer la clienta ve i tria una tela, la comanam. Li prenem mides. Quan ens arriba la tela, la tallam amb els patrons i l’embastam. La clienta ha de tornar a venir per assajar-se la peça nova. Feim les correccions que toquin i després repuntam i acabam. Abans d’entregar la feina, la planxam, evidentment.

Quin temps pot dur fer una falta i una jaqueta?
Això depèn de cadascú. Tenia una amiga que en feia un cada dia. A mi no em retia tant.

Amb quines teles us agradava més fer feina?
Sobretot cotó i llana, i més darrerament fil. Després vengueren les sedes naturals, que també m’agradaven, o la viscosa o el tergal… Tot du la seva feina, però tot es pot cosir. Ara bé, està ben clar que quan tornes major no et va bé fer feina tan fina.

I els patrons com van?
Cada persona té un patró. I després dibuixam amb un guix damunt la tela per on l’haurem de tallar.

Si avui qualcú s’hi volgués dedicar, tendria feina?
Una modista a Manacor tendria soritda. Jo en faria molta més que no la que faig, perquè no puc. Ara, també he de dir que no m’ha agradat mai fer adobs, és molt pesat i avorrit.

Sempre heu cosit aquí?
Sí, hi he passat tota la vida, aquí. I sé cert que si em jubilàs a les perles no em vendríeu a cercar. El que passa és que de modistes en queden poques…