Skip to content

Cònsol de Quíbia a la vall de Sóller

*Foto: Safareig de can Tirany

En Llorenç Fiol Bennàsser, Mostel, exercí de forma entusiasta la tasca de cònsol, oficiós per la nostra manca d’infraestructura diplomàtica, de Quíbia a Sóller i Fornalutx. Aquella vall llunyana exercia una gran atracció en el nostre profeta i mercader. D’una banda, la ramaderia, ovelles mallorquines de muntanya, someres mallorquines i cabres orades. D’altra banda, l’aigua que recorre la muntanya a través de fonts i torrentons, fins a arribar a baix de la vall, fins al port de Sóller, on ja es forma un senyor torrent habitat per coll-blaus i qualque esquiva gallina d’aigua.
El sistema de canalització de fonts i la domiciliació de la preuada aigua fins als hortets i parats, fascinava en Mostel com ens fascina als quíbers qualsevol visió d’aigua que corre. Converses amb el siquier o la siquiera occitana el duien a imaginar què es podria fer si aquí disposàssim d’aquest tresor tret amb qanats de les pregoneses de la muntanya.
Alguns cops a l’any, la crida de la vall era massa forta perquè en Mostel la pogués ignorar. Sempre disposava de manxaires que estaven disposats a transportar-l’hi per poder reprendre el contacte amb els seus coneguts i amics. Aleshores s’instal·lava a can Puig o bé a Cúber des d’on atenia les responsabilitats del seu càrrec. Mai arribava de buit, els quíbers han de tenir un saber estar, una categoria i un estil. Ja fossin burballes de Porreres, com paté felanitxer que competeix amb el solleric de can Matarino, com una botella de canya Valls, mai el xarop del rom Amazona.
Els seus col·laboradors sollerics més propers, en Toni de Cúber, en Llorenç des Barranc i na Caterina de can Tirany, el rebien amb tota casta d’honors i xeflis. Cuixot de cabrit, picornells si n’era temps, arrossos, sopes solleriques, confitura de taronja… tot era poc per fer-li homenatge.
Sóller suposava una fugida de la realitat quotidiana de Quíbia on ja coneixia massa gent. Descobrir qualque xibiu nou, a Sóller, Fornalutx o al port de Santa Caterina, on aparegué una balena viatgera, li permetia confraternitzar amb la gent, coneguda o no, mentre els destil·lats anaven corrent pel cosset. Qualque vegada la festa era tan intensa que feia mal arribar a port, una vegada es va haver ajocat dins una cuneta perquè la costa es feia massa amunt i les cases es movien.
Una fita important eren les toses de Cúber. Calia anar a romandre-hi el dia abans perquè a trenc d’alba s’havien d’arreplegar les ovelles mig salvatgines que corrien per muntanyes i comellars. Sempre en quedava qualcuna que no volia baixar dels cims i llavors arrossegava llana d’un any per l’altre. Un cop les ovelles dins l’aprés, començava la festa amb els convidats. Hi havia hippies, pagesos de raça muntanyenca, professors, bohemis i el cònsol Mostel. Enllestida la feina, l’arròs davall les enramades de pi no hi podia mancar, ni el vi fet en casa tampoc. En Toni sempre oferia qualque vi experimental als assistents.
A mitjan tardor hi havia les llimones i taronges. Calia anar a Sóller per vetllar que tot anàs bé i la cooperativa de Sant Bartomeu absorbís la producció de canoneta, cul d’ou i d’en Joan poteta, varietats cada cop més valorades. A l’hort de can Tirany i al de Biniaraix ens esperaven els canastres per collir taronges i llimones perfumades i saboroses. Xerrar i collir fruita no és tan fàcil com sembla, però en Mostel dominava aquesta habilitat, tant si era veremar, com collir taronges o poncems. A l’hort també hi havia l’amor, el safareig, la síquia que venia de la font de la Mare de Déu, el torrent, l’oreig entre les canyes.

Back To Top
Search