De la Passió del Catòlic Bar a les processons aèries i confinades

Amb cartons de paper de vàter i unes cartolines de colors va fer els campinorats; amb tassons de paper i taps de botelles de plàstic, va confeccionar fins i tot la família dels Amenguals portant la creu; amb la marededéu i el Sant Josep del Betlem va configurar les figures de l’encontre per al dia de Pasqua. Així, amb enginy i amb gràcia, i a partir de l’activitat proposada per l’escola a la seva filla (“havien de fer un campinorat i quan ens hi posàrem ens varen sortir dues confraries senceres”, diu), Sebastià Gaià, Garba, va treure al cel del seu carrer la processó del dijous sant, amb dues confraries, la de la Pietat i la del Calvari. Precisament la del Calvari és la de l’escola de Sa Torre, que passen la canòcia d’haver d’anar a escola a un institut perquè les obres de reforma del centre sembla que van per llarg.

Sebastià Gaià, a més, va poder posar acompanyament musical i tot. El dijous sant, ell mateix va atrevir-se amb una saeta que va rebre les mamballetes del públic assistent des dels balcons, entre els quals qualcuna va gosar posar-se i tot la nostrada mantilla de les Manolas. El dia de l’encontre, amb la marededeu i el bonjesús encimbellats damunt dues plataformes de fusta surant en el cel manacorí, la seva veïnada Margalida Vadell va anunciar amb el piano les capadetes de santa Maria davant el seu fill ressuscitat.

La gènesi al Catòlic Bar
No és la primera vegada que Sebastià Gaià troba inspiració en la litúrgia cristiana. De fet, juntament amb Gustau Fernández i Tomeu Riera, Caragol, varen formar les Tres Creus, mític grup d’animació del local que amenitzava eternes vetlades de mística i ascètica amb el més fervorós sentiment. Va ser així, per exemple, que un vespre hi va arribar a baixar, armat amb la seva inseparable bicicleta una representació gairebé calcada de la figura de mossèn Llorenç Bonnín. L’objectiu: anunciar la representació de la Passió. Es dona la circumstància que aquell mateix any, segons explica Tomeu Caragol, s’havia representat per part dels Capsigranys “i amb gran fastuositat, amb vestits dissenyats per Joan Riera Ferrari i molta de participació” la Passió al Claustre del Convent. D’aquí sortí que les Tres Creus volguessin també explicar al món la seva particular visió del martiri de Jesucrist. De fet, tal era la fal·lera, que fins i tot tenien previst que el Crist crucificat fos el mateix del de la versió oficial, David Lliro, però a la fi qualque contratemps ho va impedir. En qualsevol cas, no era un problema: “Tots tres fèiem tots els papers, teníem un biombo que en Tomeu Caragol havia decorat com si fos el Claustre i allà darrerer hi guardàvem una quantitat immensa de vestuari que ens anàvem canviant a cada escena”, recorda Sebastià Gaià.

Gaià explica també que quan anaren a l’hort de Jetsemaní a detenir el Bonjesús, el centurió es va treure una placa i li va dir, “Jerusalem Vice”, una clara referència a la sèrie americana Miami Vice que aquell temps omplia els vespres de la televisió.

La Passió del Catòlic tenia un final apoteòsic. Amb el Bonjesús enclavat, s’apagaven els llums i darrere, en forma d’ombra xinesa, hi compareixia la silueta del monstre de Frankenstein, “perquè també l’havien ressuscitat, a ell”, recorda Gaià. El papa Joan Pau II i la seva mala salut de ferro hi tengueren també cabuda, com també, això per a Nadal, l’escenificació, de forma clarament gràfica i transparent, del naixement de l’infant Jesús. En definitiva, una catequesi, una formació cristiana, que molt pocs hauran practicat amb tanta efectivitat i dedicació.

No és gaire difícil situar tot allò en el temps. Tomeu Caragol guarda encara una xapa de l’any 1992 (“record que l’havia feta com a trofeu en Tomeu Ros”) que anunciava la tercera edició de les Nadales. Per tant, diu, “les Nadales començaren l’any 1990”. Va trenta anys. Havien nascut, aquelles Nadales, que encara avui perduren a Ca’n Lliro, com una paròdia de les Nadales de Porto Cristo. I d’allà nasqueren escenificacions com la ja esmentada de La Passió, però també les Converses Cristianes, i altres trobades eucarístiques que ompliren de devoció els vespres eterns del Catòlic Bar. Res pus mai de semblant s’ha vist a Manacor.