El boca a boca, secret de Balancins Gelabert

Pep Gelabert ha afat el relleu de son pare, Miquel, al capdavant de Balancins Gelabert. “Aquí ja hi va fer feina mon pare i dos german”, diu Miquel. Es tracta per tant, d’una empresa que ara arriba a la tercera generació. Son pare va caure malalt i ho va agafar ell amb el seu germà, que va deixar el negoci arran de la crisi del 2007. Ara és Pep, el seu fill, qui n’agafa el relleu: “Jo ja he fet els seixanta-cinc”, diu.Quan ho duia la primera generació feien cadiram i balancins, però a poc a poc decidiren dedicar-se exclusivament als balancins. “Mon pare va fer les plantilles a partir d’un balancí que tenia la meva padrina al sòtil, i encara són les que empram ara”, diu Miquel. “La faixa és el respatler de dalt, els travesser,s la barra voltada de davant, la cama llarga, les cames petites, els braços, i la vogadora, que és la peça que permet que el balancí s’engronsi”, aquestes són les parts d’un balancí mallorquí, ens expliquen Pep i Miquel. La part més difícil de la seva feina és “bogir la fusta”, en referència al fet de dibuixar-hi les formes voltades amb les serres del sinfí. Es fan servir fins a tres tipus de serra, per fer aquesta feina.

“Venem tant a botigues com a particulars, tenim clients de Menorca, i també teníem la botiga de Vinçon a Barcelona”, diuen Pep i Miquel.

“Ara és la temporada baixa dels balancins, que són un producte més de primavera i estiu quan la gent pot sortir a les terrasses i corrals”, diu Pep. Funcionen pel boca a boca, i amb la incorporació de Pep al negoci ara han posat un cartell a defora i també s’han preocupat de tenir presència a Google.

Els balancins fets de pi mallorquí (segons quina fusta no admet la volta) de cals Gelabert només tenen grampons als braços i a la vogadora. La resta de peces s’ajunten amb les metxes i els traus, aferrats amb aigua cuita. “La cosa bona que té un balancí és que dura cinquanta o seixanta anys, si el tractes bé”, diu Pep, que reconeix que “no hem demanat ajudes perquè ens han dit que tanmateix n’hauríem de tornar el setanta per cent i això, més que una subvenció és un préstec, i no ens compensa haver de fer tota la paperassa per això”.

Mentrestant, la feina de muntatge dels esquelets dels balancins i el posterior vestiment amb les teles tan diverses de que disposen, continua, lenta, però inexorable.