Nins, educació, pandèmia, tecnologia

Foto: Llorenç Gris

Diumenge a les nou del matí, arriba un missatge al mòbil des de l’aula virtual del meu fill gran: “s’ha avaluat la tasca de castellà 4/10”. Automàticament començ a cercar respostes, mir a internet motius pels quals un adolescent no vol estudiar (no és la primera vegada que porta notes baixes), cerc teories i més teories durant una hora fins que m’atur a pensar que els meus pares mai van rebre una mala nota en diumenge. Se suposa que els caps de setmana són dies de descans, descans de la feina, descans de l’escola i sobre totes les coses, desconnexió de les tasques que ens constrenyen el dia a dia.
Passem els nostres dies amb el mòbil a la mà, WhatsApp, xarxes socials, plataformes virtuals, teletreball, diccionaris, traductors. Ens envien un correu de la feina i tenim la resposta preparada a la mà. No ens hem de moure per anar al banc, fins i tot disposem de plataformes on els articles més bàsics se’ns lliuren a la porta de casa sense la necessitat d’anar tan sols fins al supermercat.
Una de les frases més usades en els últims mesos és l’educació a distància o semipresencial. Els professors deixen de ser el protagonista en l’educació dels nins i passa a ser el nen qui està “connectat” esperant a rebre la informació. Aquest sistema, que és una bona eina perquè tothom pugui avançar a bon ritme en circumstàncies com la que estem vivint, obliga els nostres fills a assumir unes responsabilitats que fins ara no eren pròpies de la seva edat, les quals tampoc estan preparats per assumir.
Fins ara, l’educació tele presencial o semipresencial es relegava a persones que cursaven cicles formatius superiors i que per comoditat, per horaris o per obligacions no podien assistir a classes presencials. Persones adultes que ja havien recorregut un llarg camí en l’educació i amb una capacitat important a l’hora de mantenir constància i rutines, pautes summament necessàries per al desenvolupament d’aquest tipus de formació.
Llavors de cop i sense cap tipus de previsió ens topem que els nins necessiten un ordinador a casa, necessiten estar connectats a les classes. Els que tenen més sort, sigui perquè van a primària o perquè estan en primer d’ESO, continuen la seva rutina amb normalitat. Però què passa amb els que estan a segon? Tot d’una estan preparats amb 13 anys per quedar-se sols a casa dues o tres vegades a la setmana seguint les classes contínuament a través d’un ordinador i una càmera? Són prou madurs perquè recaigui en ells la responsabilitat de no posar-se un joc en aquest mateix ordinador o no mirar vídeos de YouTube mentre el professor explica els hiats i diftongs (temes que rarament li generen qualque tipus d’interès a l’adolescent)? Fins a quin punt els pares som responsables d’eliminar qualsevol distracció perquè l’adolescent, edat prou conflictiva de per si, pugui prestar la mateixa atenció a la classe com si estigués a l’escola mateixa?
I el que sembla més greu, la hiperconnexió. Missatges del classroom a les 9 del vespre, a les 4 de la tarda, caps de setmana. Els nens i els pares portem les aplicacions per poder dur un seguiment de l’evolució dels nens, però fins a quin punt això és beneficiós.
En quin moment vam deixar de banda la revisió dels quaderns i els treballs en format paper, per centrar-nos en la digitalització de l’educació? No seria millor que les notes es donessin dins de l’horari escolar? És més, no seria la millor solució, augmentar els pressupostos en educació perquè així tothom pugui estudiar a l’escola amb ràtios més petites, seguint l’evolució normal de l’edat? L’escola no és només un lloc on anar a recopilar informació sinó que és l’espai per excel·lència d’integració social, on estableixen les seves primeres relacions d’amistat i aprenen valors tan importants com la companyonia, la solidaritat i saber compartir.
En definitiva, reformar l’educació invertint en els veritables protagonistes de l’educació. Els nins.