skip to Main Content

“El ca necessita límits, esport i amor”

Comentam amb persones que tenen cans i cusses les possibilitats d’oci que dels seus animals a Manacor. També el que pensen sobre la zona habilitada al parc del Molí d’en Beió

Imma Llodrà: “Ens fa ganes provar-ho”

Imma Llodrà té dues cusses, Fona i Murta. I perquè estiguin entretingudes, van a passejar plegades. “Fins ara els trèiem a caminar per la via verda o això perquè no hi havia més espais”, a diferència de les oportunitats de les quals gaudien quan vivien a Barcelona. Una ciutat on sí que hi ha espais canins semblants al que s’ha obert ara Manacor. A aquest, ubicat al Molí d’en Beió, encara no hi han anat. Assegura, però, que “ens fa ganes provar-ho”.

Imma creu que és interessant que els animals socialitzin entre ells, ja que “així no hi ha tants problemes quan es troben amb altres cans pel carrer”. Apunta, sobretot, a aquells animals una mica més agressius que quan en veuen un altre es posen a lladrar.

Així mateix, Fona i Murta estan acostumades. Ara només són dues, però abans tenien més companyes. És per això que “juguen entre elles, també altres cans quan se’ls troben”.

 

Carlos Costa: “És un bon lloc”

Mopi és molt petit i a casa de Carlos Costa té espai suficient per moure’s. Ara bé, el treu una vegada cada dia a fer una volta per Sa Torre o fins a alguna platja canina, on “l’amollam perquè vegi que pot estar amb altres cans”, explica.

I és que els hi agrada que Mopi socialitzi. “Té juguera, a vegades no ho sap fer bé, però ho prova”. L’espai ideal perquè ho fes seria la zona canina, però els hi queda un poc enfora, segons diu. Tot i això, hi han anat unes quantes vegades i “ha anat molt bé”, “és un bon lloc”. Així mateix, considera que se n’haurien de fer més, “però es comença”.

Per altra banda, creu que els que tenen cans i cusses a Manacor compleixen amb les normes quan van pel carrer. Ell mateix, quan passeja en Mopi per Sa Torre, procura dur una botella d’aigua per dissoldre l’orí del ca per tal que no faci olor ni faci malbé el mobiliari urbà. Tot i això, encara fa proves per veure què és el que anirà bé i quina serà la millor solució.

Margalida Cortés: “No sabem quines pautes tenen els altres cans”

Estel i Figa no van mai al parc caní de Manacor, però sí que freqüenten altres espais similars. Van amb Margalida Cortés a agility, una modalitat esportiva a la qual han de seguir un circuit. Per tant, la part d’oci queda coberta amb els entrenaments. I és que els animals, assegura, necessiten de tot. “Necessita límits, esport i amor”, ja que “no només han de córrer”.

A més a més, aquest espai els hi aporta obediència, pel que s’asseguren “que no ataquin i promou la felicitat”. També, per Cortés, és una manera d’augmentar el vincle entre elles, el que “omple”.

Ara bé, el fet de portar les seves cusses a una zona canina li crea incertesa. “Són importants els espais sempre que les utilitzis bé i reforci l’entrenament del ca”, assegura. Creu que pot ser perillós, ja que “moltes vegades no sabem quines pautes tenen els altres cans i tal vegada li feim un mal a l’animal”.
Tot i això, a part dels entrenaments, algun dia van fins a la platja o passegen per Manacor. Sempre intentant anar per la via verda. Considera que “està bé a dur els cans pel centre perquè es relacionen amb els renous i això, però Manacor no està preparat”. Elles no caben damunt les voreres, “que són molt petites”. Al que afegeix que hi ha poques zones verdes i “si el ca fa les seves necessitats, ho fa enmig de Sa Bassa i no és agradable”.

Toni Corral: “És un espai segur on els cans poden socialitzar”

En aquest cas, Carbó viu a un pis sense terrassa. Per això, Toni Corral el duu a fer una volta tres o quatre vegades cada dia. Acostuma a anar pels afores, per vies de vianants o a l’espai caní. Assegura que aquest “és un lloc segur on els cans poden socialitzar amb constant supervisió i es té la comoditat que d’allà no fugen”. Pel que fa a la interacció entre cans, explica que és bona, encara que “sempre n’hi ha qualcun que està desbaratat, però sabem que els cans són cans i no pots racionalitzar amb ells”. Ell no ha tingut mai cap problema, tal vegada podria ser perquè sembla que “intueix l’aura de l’altra animal i si s’hi vol acostar, s’hi acosta i, si no, fa una mitja lluna”.

Considera que com aquesta zona d’esbarjo per a cans, en falten una o dues més al municipi. “Manacor és molt gran i està bé poder agafar el ca i anar passejant fins a arribar a un espai com aquest”, comenta. Alhora que lamenta que “hi ha gent que viurà a l’altra punta i li serà més difícil, sobretot per falta de temps”.

 

Nina Furgol: “Un recinte petit i no molt agradable”

Nina Furgol té n’Ona, una cussa de 8 anys i que pesa 35 quilos. Amb tot aquest temps, no han trepitjat l’espai caní de Manacor, que fins ara estava ubicat devora l’Auditori. A Nina li pareixia “un recinte petit i que no era agradable”. Ara bé, tampoc es mostra partidària d’aquestes zones d’esbarjo.
Diu que “normalment sol ser una reixa d’unes dimensions no molts grans”, “un espai per amollar-lo que pareix una presó”. I és que a ella li “agrada sortir a la natura i caminar amb la cussa”. Possiblement és per això que prefereixen anar fins a la platja o fer una volta curta per dins el municipi.

I a Ona ja li va bé fer-ho així. Encara que jugui amb altres cans i cusses, és molt d’estar al costat de NIna: “amb els altres fan una mica de contacte, però torna”. Explica que “li agrada ficar-se dins el mar, li encanta l’aigua, remolcar-se per l’arena, gratar i anar per les algues”.

Xisco Miquel Oliver: “Un recurs boníssim de passada o final de passejada”

Pruna, Jazz i Pipa són els cans de Xisco Miquel Oliver i viuen a un pis amb una terrassa. Pel que cada dia han de sortir a passejar per Manacor, almenys, dues vegades. És un moment per “córrer, ensumar, jugar entre ells o prendre un bany”, explica. I és que, igual que les persones, no es comporten igual que a casa, “que és moment d’estar tranquil”. Evita dur-los a l’espai caní.

Tot i això, creu que és necessari tenir espais canins i només tenir-ne un a Manacor, és poc. Però està convençut que “no pot ser l’única forma d’esbarjo que tengui el ca, perquè les persones que acostumen a anar a l’espai caní sempre solen ser les mateixes i, per tant, hi ha les mateixes olors”. El que creu que no és bo per l’animal.

Xisco Miquel ho contempla més com un “recurs boníssim de passada o de final de passejada”.

Back To Top
Search