Vull compartir amb vosaltres les sensacions que va despertar en mi el llargmetratge que ha dirigit Patrícia Font, una cinta que ens reconcilia amb la bona gent que hi ha hagut pel món i que és un cant meravellós a la vocació d’ensenyar.
El film conta la història del mestre tarragoní Antoni Benaiges, destinat a Bañuelos de Bureba, a la província de Burgos, un entusiasta seguidor del mètode ideat per Célestin Freinet, un pedagog francès. Aquest jove català, carregat amb un gramòfon i una maleta plena d’il·lusions, creia fermament en la capacitat transformadora de l’educació.
Hi ha algunes escenes que vull comentar: en un moment donat el capellà entra a la classe i recrimina a l’Antoni que no hi hagi el crucifix a la paret. El jove mestre li diu que, mentre estigui vigent la República, l’educació és laica i la religió ha de formar part de la família i la parròquia. En un altre, la filla del batle es queixa perquè un nin s’ha assegut al seu lloc. La resposta és que cadascú “pot seure lliurement allà on vulgui”, sense cap distinció de classes socials. A l’aula no hi ha tampoc cap tarima.
Benaiges és promotor del mètode freinetista, un moviment d’innovació de pedagogia activa que vol “donar la paraula als infants”. I aquesta és la seva manera de procedir al llarg de l’estada a Bañuelos: fer que els alumnes siguin lliures per expressar allò que senten i volen ser, al marge de les convencions i obligacions familiars, en un entorn rural com aquell; un fet que el durà a enfrontar-se amb alguns pares del lloc.
També és genial l’escena en què es presenten les “forces vives” del poble, això és el batle, el capellà i l’inspector, per a comprovar la manca d’aprenentatges de les classes de Benaiges. És un goig veure com els infants han après a escriure, són feliços a l’escola i han estat capaços d’elaborar uns quaderns com ho fan a altres indrets d’Espanya, França i fins i tot Mèxic.
Una de les tasques a la qual es dedica més temps és a la confecció de quaderns escolars i d’un diari que es reparteix al poble, en què Benaiges hi escriu les seves idees polítiques, que no agraden als cacics de la zona. De fet, durant la II República hi va haver un esclat de revistes de caràcter freinetista.
El cas és que n’Antoni, un dia de gener de 1936, va prometre als seus disset alumnes que els duria a veure el mar, ja que el seu somni era portar aquells nins que no l’havien vist mai a banyar-se en la platja on ell ho feia de petit. Una vegada més l’educació i la tasca docent com una manera d’eixamplar horitzons, de treure el bo i millor de cada persona, de donar ales a les capacitats que tots els alumnes tenen.
El somni de Benaiges es va veure estroncat per la irrupció de les tropes falangistes que entren a Bañuelos i detenen el mestre, a més de cremar davant tothom aquells quaderns que els alumnes havien fet amb tanta il·lusió. És molt dur sentir el batle del poble, pare d’una alumna, quan confirma davant l’escamot feixista que aquell jove que volia el bo i millor per als infants és “un ateu, un comunista i sobretot un antiespanyol”. Ha confirmat la sentència de mort d’un innocent. No us perdeu les cares dels nins que han de veure aquella orgia d’odi i incultura.
Que mai més la promesa del mar quedi brutalment estroncada per a qualsevol infant del món.
