En la mort de Josep Massot i Muntaner

Antoni Tugores

Diumenge passat dia 24 d’abril va morir a Montserrat l’historiador i filòleg Josep Massot i Muntaner, un intel·lectual d’un prestigi reservat tan sols a les figures més preeminents. El seu traspàs succeïa l’endemà de la diada de Sant Jordi.
És difícil trobar una figura amb una obra de la dimensió de la seva. De fet, són moltes les persones relacionades amb el món de la Història i la Cultura en general que l’han definit com un dels més grans personatges i intel·lectuals de la cultura catalana dels segles XX i XXI. El que jo pugui dir de Josep Massot, bon amic, té una importància ben relativa. Manllevaré unes paraules de l’historiador britànic Paul Preston, que escrivia fa uns mesos, poc abans que Josep Massot complís els 80 anys: «Estic orgullós d’haver pogut gaudir durant molts anys tant de l’amistat com de la cooperació professional seves […] al llarg de la nostra llarga relació, sempre s’ha palesat la generositat amb què Massot es presta a compartir tota la seva saviesa […] he d’admetre que gairebé tot el que sé de la història contemporània de les Balears ho dec al doctor Massot». Puc dir –des de la distància infinita que em separa del gran hispanista anglès–, que m’adheresc a les seves paraules, només hi he d’afegir un agraïment especial per tots els consells savis que em va donar. Guard com un petit tresor, les anotacions que em va enviar abans de l’edició de La guerra a casa, que enriquiren el text i em donaren una gran seguretat.
Tots els que hem tractat Josep Massot érem conscients que es tractava d’una persona especial i única; tímida vista des de la distància, però càlida en el tracte més proper. Sabíem que era el pal de paller de tota la història recent de Mallorca, des de la República fins al final del franquisme, una obra sobre la qual se sostenen els historiadors illencs i tots els moviments memorialistes. Sense Massot, hauria resultat impossible i impensable tota la investigació posterior a l’aparició dels seus llibres fonamentals La guerra civil a Mallorca el 1976 i El desembarcament de Bayo a Mallorca, el 1987.
Un bon amic em va presentar Josep Massot a principis dels anys noranta i d’aleshores ençà hem mantingut correspondència, trucades telefòniques, e-mails i Whatsapp. Amb el Col·lectiu Lluerna el convidàrem –i vengué– a donar una conferència sobre el seu darrer descobriment als arxius britànics: els memoràndums del cònsol anglès Alan Hillgarth, [1994], poc abans de treure el seu llibre sobre el tema. Posteriorment, accedí a presentar el seu darrer llibre sobre el sinistre Arconovaldo Bonacorsi el «Conde Rossi» [2017]. Quan adesiara venia a Manacor malavejava fer-li de «taxista» i aprofitar el temps del trajecte des de o fins a Pòrtol per escoltar una estona més la seva paraula precisa i sàvia.
Admir tota la seva obra, però també la seva lluita en favor del nostre país al llarg de tota la vida. Rere la seva aparent fragilitat hi havia una persona enèrgica, fèrria; capaç d’escriure quasi cent llibres, mentre dirigia des de 1971 les Publicacions de l’Abadia de Montserrat [l’editorial més antiga d’Europa, fundada el 1498], amb milers de títols publicats. També dirigia alhora les revistes Randa, [dedicada a la història i la cultura de les illes Balears], Serra d’Or i Studia Monastica, supervisant i corregint els originals personalment. D’on treia el temps? És un misteri. Renuncii, per difícil, encabir en una pàgina una relació de la seva obra i les distincions de les quals va ser objecte, entre moltes altres, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes [2012], la Creu de Sant Jordi [1996] i la Medalla d’Or de la C.A. de les Illes Balears [2019].
Potser Manacor, ara que sembla tenir la mà oberta, faria bé atorgant una distinció a qui ha executat una tasca essencial per al recobrament de la història i la cultura del nostre poble i d’aquest país, des d’un compromís innegociable amb la lluita contra l’oblit i la mentida.