Ens ha deixat l’actor Joan Aguiló

Ens compixàvem de riure. A la gira que feu amb la companyia, sense adonar-nos-en, fos al teatre que fos, reunia els tècnics i el gerent, si era per allà, i els explicava anècdotes d’ell com a actor. Els xerrava de Manacor i els contava cada espectacle i cada paper que havia interpretat amb el grup local. No exager, en Toni i na Xesca, companys de gira, en poden donar fe: aquells tècnics que veuen passar pel teatre actors de renom; que giren, alguns per tot el món, deixaven una estona la feina i escoltaven Joan Aguiló, que mancant-li no sé quantes dents i primatxol, mancat de salut, semblava un actor que hagués arribat d’un teatre tres vegades més gros que el TNC. En Joan treia pit, li agradava, i la ferida, del teatre que no l’havia estimat com ell ho va estimar, supurava i es confegia com si li hi haguessin aplicat el remei de la Flor Romanial. Encara ric de veure’l feliç. Ho escric a les cinc i mitja de la matinada, després de girar per dins el tapament del llit una bona estona amb el record de l’actor que va traspassar el dijous passat. Sé que m’estimava, m’estimava molt perquè ho havia tret de l’oblit, com un animal de companyia tret d’una canera municipal us estima insaciablement. De vegades costa poc fer feliç algú. Havia coincidit amb ell a Capsigranys i com a monitor de la Mostra de Teatre, i també a l’empresa Olivart on vaig estar. Quan en Frederic Roda, director de l’obra L’home del vol vertical, em va dir que veia un actor dins el llit fent el protagonista, encara que només tengués quatre intervencions, tres de les quals eren respiracions fortes i un murmuri, ho vaig tenir clar, no hi havia a Mallorca un actor capaç de fer-ho millor que Joan Aguiló. Al primer assaig va arribar amb tots els àlbums de fotos dels espectacles que havia fet amb Capsigranys a qui estimava bojament, fent-me tornar trenta anys enrere, destacant aquelles fotos en les quals jo estava al seu costat. I era per de més, a “Un conte de Nadal”, fent de Tonet, en tota l’obra només deia un cavallet de cartó: prota. A “La Ciutat del clots”: batle i prota. A “La mort del soldat George”, enclavat a la creu, sense ni tal sols text: prota. A “L’home del vol vertical”: prota. Després de la funció al vestidor em deia: “m’han vist, ho has vist que m’han vist”. I efectivament era així. I de fet en Joan sense dir res, fent el moribund era allà, ho veia amb els ulls espiratjant, el nirvi aguantant el personatge inert, i naturalment en haver acabat la funció com una estrella del cinema, que sempre té a dir, que si un moscard l’havia molestat, que si una mosca, que si aquella dona del caramel l’havia desconcentrat, que si el focus l’havia enlluernat. Vaja tot un espectacle.

El dia 8 de març del 2023 actuàrem al Teatre de Manacor, tot va ser nostàlgia: “seia en aquell racó, em vestia aquí, repassava text allà”. Ningú del teatre va baixar a veure’l, ningú no el va saludar, ningú li va escriure una nota “no hi puc esser, que vagi molt bé!”, ningú dels qui havia estat amic i company de grup ho va veure a l’escenari, ningú no ho va felicitar i en Joan es va sentir tractat com un ca que te’n vols dur a una canera. Hauria bastat un escrit en un pòstit al mirall del camerino com a un famolenc li basta una llesca de pa crosta parat.

Dins ell hi havia un dolor permanent, la vida, solament esmorteït pel bàlsam del seu fill Octavi. M’ho contava a les hores baixes de compartir quilòmetres dins la furgoneta. Ho havia vist derrotat per les galtades de l’existència, ell, tan bona persona, tan feble, tan necessitat d’un pal de paller que l’aguantàs, tan incapaç per prendre les bones decisions, tan retut per superar els mals tràngols i Capsigranys, quan va preferir ser un grup de màrqueting a ser un grup d’amics, i tot per poder controlar el teatre local amb el permís del batlle Biel Bosch, no el va ajudar, més aviat va contribuir a oblidar-lo.

I ara què? Ho compar amb la bona persona de Catalina Riera. Dos actors amateurs de poble, amb tasques professionals i ciutadanes anodines sense cap pronunciament públic, cap lideratge de compromís, cap escrit a la premsa; a diferència d’ells dos en Joan sí que va fer de monitor a la Mostra, a l’escola de sant Francesc, per cert. Ella a la galeria dels fills il·lustres de la ciutat i per en Joan segurament la fossa comuna de l’oblit. El teatre de Manacor no ha estat el teatre de tots… I l’Ajuntament tampoc.

Estic convençut que quan la barca de Caront el va venir a cercar, aquells segons en què et passa per davant la vida que has viscut: el plaer infinit del sexe, les dones que has estimat, cadascun dels noms dels teus pares i germans, el grup de teatre que era la teva vida, també hi havia aquella darrera funció a Campos, on encara va venir aquestes festes de Nadal: l’auditori ple a vessar, el públic dempeus, emocionat, entregat, aplaudint amb tanta força.

L’home del vol vertical
Ha sofrit un gran revés
Encara fa molt de mal
Que en Joan ja mos deixés

Perquè aquesta bella història
Que ara s’omple de tristor
Pugui honrar la memòria
Del Gran Joan Aguiló

Per en Joan recordar
Per sempre i eternament:
Que l’home que vol volar,
Ara vola finalment

Toni Gomila i Servera