Skip to content

“Ens hi posam?” I tant que sí, Tomàs!

Vaig conèixer en Tomàs el setembre de 2004, quan vaig començar a fer feina a l’STEI. Aleshores a Mallorca només hi havia la seu de Palma. Record que al principi em feia respecte, amb el seu posat d’entrada seriós i aquella veu tan greu.

En Tomàs va ser sempre una persona molt eficient, pràctica, decidida i resolta. A primera hora del matí dels dilluns fèiem una reunió a les nou i quart, que durava poc més d’un quart d’hora, en què cada sector informava de les novetats i s’organitzava la setmana. En Tomàs coordinava aquestes trobades amb un ofici i uns sabers admirables. Era un secretari d’organització formidable, amb ell tot anava com una seda.

Parlant un dia amb na Maria Antònia Font, em va recordar la frase que en Tomàs feia servir per a donar per acabada la reunió. Solia ser aquesta: “Au, idò, ens hi posam?” I un cop dit això tothom s’aixecava de la cadira i començava la tasca de la setmana.

Anys després vaig tenir la sort de compartir amb en Tomàs la posada en marxa de la seu de l’STEI Intersindical a Manacor, juntament amb na Bel Llull, na Xisca Bergas i en Climent Obrador. Amb quina il·lusió vaig viure aquella gran oportunitat, de tenir una delegació del sindicat tan a prop de casa. Va ser llavors quan el vaig conèixer més a fons i quan he pogut gaudir més del seu mestratge i companyia. El primer canvi que es va produir és que li vaig “perdre el respecte” en el bon sentit de la paraula; en les distàncies curtes era una persona entranyable i d’un tracte molt agradable.

Quan arribava a la seu de Manacor cada matí, en Tomàs ja era al seu despatx, assegut darrere la taula, i et contestava amb un “Bon dia!” potent que omplia l’espai i et donava ànims i força per a començar la jornada. En Tomàs sempre era allà, li agradava arribar prest, i els que vàrem tenir la sort de fer-hi feina sabíem que comptar amb ell era un valor segur, una garantia, teníem la plena confiança que la seu de Manacor no podia estar en més bones mans.

Una de les coses amb les quals més gent ha coincidit quan hem parlat d’en Tomàs és que era un expert en desfer embolics quan a una reunió, com passa tan sovint, la gent comença a divagar i dedicam temps i esforços a donar voltes a una qüestió sense concretar res. Ell sabia posar límits al debat, d’una manera molt correcte i elegant, i fer que la conversa aterràs amb conclusions pràctiques i acordades per la majoria.

Amb en Tomàs vaig compartir moltes coses. En l’aspecte professional, va ser per a mi un mestre de l’acció sindical i d’una cosa tan important com és la bona relació amb els centres. El fet d’estar a Manacor i de tenir aquesta proximitat amb les escoles i els instituts ens va permetre teixir moltes aliances i complicitats que encara es mantenen, i aquest va ser un factor que en Tomàs va cuidar sempre. Encara ara, anys després de la seva jubilació, recollim els fruits de la llavor que va sembrar amb aquesta bona entesa amb el professorat de la zona.

Tenir en Tomàs dins el despatx de Manacor, saber que hi era, em permetia, quan jo venia de fer acció sindical, aturar-me a veure’l, parlar amb ell i contar-li com havia anat la visita. Sempre trobava paraules de confort: si la visita havia anat bé, hi havia una rialla sonora i un sentiment de satisfacció que em donava molta seguretat; si no havia anat tan bé les seves paraules eren de suport, d’ànim i de reflexió serena. Mai sorties abatut d’aquella estona de confidència i intercanvi d’impressions.

De fet molta gent telefonava a en Tomàs per a demanar-li consell, no només de l’STEI sinó de moltes altres bandes. En som testimoni perquè ho vaig sentir moltes vegades. Hi havia dies que allò semblava un consultori de tota casta de qüestions…

Amb en Tomàs vaig tenir la sort de compartir moltes curolles, la majoria de caire literari, lingüístic i cultural. Sempre tenia un trull en marxa: Tià de Sa Real, parenòstic, havaneres, hort ecològic, tren… La darrera que vaig compartir amb ell va ser la de les neules. Adesiara hi havia qualque document en llatí que em demanava si li podia traduir…

Una persona m’ha enviat avui un missatge i em deia que en Tomàs ha estat un “homenot de país”. Hi estic totalment d’acord: era una persona que feia feina pel seu país, per la llengua, la cultura, la música, l’associacionisme, el transport públic, la terra, la memòria històrica, i tantes altres.

Permeteu-me que us conti una anècdota que vol ser també un comiat i un homenatge a en Tomàs. Potser molts no ho sabeu però li agradava molt muntar a cavall. Era una activitat que feia sovint i que deia que el relaxava molt. Un any ens vàrem trobar a les Beneïdes de Manacor, el dia de Sant Antoni. En Tomàs era una persona amb una alçada més aviat justa.

Aquell dia que el vaig veure damunt el cavall el vaig percebre molt amunt, molt gran, en una dimensió desconeguda per a mi, fora dels esquemes habituals quan el tenia davant; i li vaig comentar dies després, cosa que ens va fer molta gràcia, ja que tenia un humor contagiós.

Ara que començam a sentir que en Tomàs ja no és entre nosaltres i a mesura que el seu record, absència i enyor siguin més intensos, tenc la sensació que ens adonarem de com ha estat de gran el seu pas per aquest món, tot el que hem après d’ell: tantes llavors sembrades, les estones viscudes, les nits electorals celebrades, les presentacions de llibres, les cançons compartides, les cremades de rom a vorera de mar envoltats d’amics, la darrera curolla de dur les neules a Catalunya…

I tornarem a sentir, més netes que mai, les seves paraules: “Au, idò, ens hi posam?” I direm que sí, i ens espolsarem la pena i la mandra i seguirem la tasca que ell va organitzar tan bé, i posarem en pràctica el seu mestratge. I farem de l’STEI allò que en Tomàs volia: un sindicat al servei del poble, amb la cara ben alta, amb les conviccions fermes, peu fiter contra les desigualtats de tota casta.

Bon viatge, Tomàs, i gràcies per tot el que ens has ensenyat, mestre de tantes coses.

Back To Top
Search