skip to Main Content

Ha vengut Nadal, hem menjat torró…

Agnès Gayà
I sopa de Nadal, i gambes, i canelons, i xocolata amb ensaïmada, i hem begut una copa de vi, i una de xampany, etc. Hem menjat tant que entrarem al 2024 rodolant. Perquè això són les festes de Nadal: menjar, menjar, beure, tornar a menjar i tornar a beure. Taula posada 24/7.
La gran marató comença dia 24, el sopar de Nadal: pernil, paté, formatges, gambes, plat de carn i plat de peix, fruits vermells, torró i altres dolços de Nadal, rematats per una meravellosa tassa de xocolata amb ensaïmada. Continua dia 25 de la forma més tradicional: sopa de Nadal, porcella, més torró i més ensaïmada. Arriba dia 26 i si tens sort entraran l’arròs i el pollastre farcit. Tot acompanyat per vi, una copeta de xampany i un vermut abans dels dinars.
Menjar i més menjar que ha d’haver cuinat algú –cuinar-ho, preparar-ho, anar-ho a comprar dues setmanes abans perquè no apugin en excés els preus–, així com preparar totes les coses necessàries per parar taula (estovalles, vaixella, coberteria, etc.) i fer dissabte a la casa perquè estigui a punt per rebre a tota la família. I sí, en la majoria dels casos són, sorpresa, dones. Mares, padrines, filles, nebodes, ties, etc. algunes jubilades, altres de vacances i altres esclatant-se després d’un jornal de feina perquè la família tingui bons àpats de Nadal.
M’agradaria dir que a la meva família això no passa i que sempre s’han preparat els àpats nadalencs amb paritat, però no. Record quan era petita, inicis dels anys dos mil. Anàvem a dinar tota la família amb el padrí vell. Un arròs peculiar, d’aquells que només has menjat a casa, per a 22 persones. Primer se servien els homes, el padrí vell el primer, seguit dels seus fills i gendres, després els nets i les respectives parelles – i l’única reneta en aquell moment– i finalment les filles i nores. Les que s’havien passat tot el matí cuinant aquell arròs eren les darreres a estar servides. I el més trist de tots és que quan les cuineres s’asseien per començar a menjar el primer plat, el padrí vell ja feia estona que havia acabat de menjar. I es reproduïa la mateixa situació amb la porcella del segon plat. Per acabar-ho d’adobar, llavors venia l’escurada, que tornaven a ser elles qui se n’ocupaven. Només dues tasques no requeien en elles: posar i llevar taula, feina de les netes, i baixar les posts i els cavallets del sòtil, única tasca que solien desenvolupar mans masculines.
Podria haver estat una anècdota, però em tem que és la realitat de moltes famílies. Dones que s’esclaten per oferir el millor menjar de l’any a la família. A vegades, però, l’estressant situació que es viu acaba amb la sacietat de la dona i la frase de “l’any que ve que mos ho donin fet”. I efectivament, el renec de la dona no acaba amb persones del gènere masculí assumint responsabilitats de cures, sinó assumint que hauran de pagar el dinar al restaurant de torn (per cert, m’encanta veure al telenotícies entrevistes a propietaris de restaurants orgullosos de servir més de cinc-cents dinars per Nadal, però mai a treballadors de restauració que han de servir porcella amb una gorra de Pare Noel al cap en lloc d’estar les festes amb les seves famílies).
Estimats lectors, en el que queden de festes i de cara a l’any que ve, intentau evitar que una sola persona s’encarregui sola de les coses, que puguin gaudir elles també. Per les padrines, mares, tietes que fan el menjar més bo del món, deixeu-vos ajudar!
Back To Top
Search