Hilari de Cara: “Els esdeveniments de Catalunya em varen arribar a somatitzar malalties”

Hilari de Cara (Melilla, 1945) ha estat professor de literatura durant dècades, recordat sobretot pel seu pas per l’IES Mossèn Alcover. Ha estat també a primera línia del combat polític des del PSM, del qual va ser secretari d’organització. Doctor amb una tesi sobre els contes de Quim Monzó, va residir durant anys a Nova York i la darrera dècada ha recollit nombrosos premis literaris, entre els quals els Jocs Florals de Barcelona, gràcies a Quaderns del Port, que surt publicat ara per l’editorial Proa.

El llibre que ens arriba ara és el mateix que va guanyar el premi dels Jocs Florals de Barcelona?
Hi ha alguns canvis d’ordre en els poemes, algunes correccions… però bàsicament sí.

Per què Quaderns del Port? L’element portuari hi és present… Però és Porto Cristo, podria ser qualsevol port del món?
No és un llibre paisatgístic a l’estil de l’Escola Mallorquina. Hi abord coses molt més universals, encara que hi hagi referències al port i a la vida que faig al port. La meva intenció és fer meditacions sobre la vida, el crepuscle de la vida, la creació, l’esperança que et pugui quedar encara, l’horitzó del món… Simplement es diu Quaderns del Port perquè està fet aquí, però com et dic, conté emocions i meditacions que van molt més enllà del costumisme.

Tot i que també hi té cabuda, l’Hilari de Cara més eròtic sembla deixar pas a un altre de molt més meditatiu, més reflexiu…
Escrius des del jo que no està sol, des del jo amb els altres, i per tant no és que jo vulgui fer llibres diferents dels altres, sinó que surten diferents. El que em preocupa ara són coses diferents i per això l’erotisme sarcàstic de Cave papam no té res a veure amb el que hi pugui haver a Quaderns del Port.

Però dius que la mort no hi és especialment present…
Un camina sempre encalçant l’horitzó, encalçant el sol, que sempre fuig. La mort, com tothom, la tenc present, però no és una cosa que m’obsessioni. Hi ha poetes de la mort i del dolor, i jo no ho som. Sí que hi ha recerca, temps de recuperació, vida, amor, voluntat de viure la vida a fons, el temps que duri.

Hi ha una contenció en la forma, que tanmateix no és excessivament definible…
Molts dels versos són decasíl·labs encadenats. I procur tenir cura de la col·locació accentual, des d’una primera escriptura fins al final,perquè vagi quadrant el ritme.

No fas prosa retallada.
No. Sé que hi ha poetes joves que no escriuen l’original en vers, i quan ho han acabat, ho passen a vers. Ho respect, supòs que arriben a un resultat bo, però jo ho faig d’aquesta altra manera.

Tampoc no hi ha aquella presència tan directa de referents polítics, socials, a Quaderns del Port.
Hi ha un pòsit que expressa el malestar polític i social, en qualque moment, en qualque personatge, perquè el llibre està escrit en una època on tots els esdeveniments a Catalunya em varen arribar a somatitzar malalties. Conec gent que ha passat per processos semblants, que han passat depressions, grips de sis mesos… i tot això és per aquest estat d’estrès i d’inseguretat i de reflexos de la repressió espanyola. Però és cert, en aquest llibre no hi ha poemes polítics perquè bàsicament és un llibre líric.

Quins altres projectes d’edició tens en marxa?
Tenc pendent de publicació el poemari Solstici, amb Antoni Clapés, que sortirà entre els mesos de febrer i març. També està pendent d’edició la segona part d’Un llac en flames, que he titulat La mar de Minsk. Veurem si el puc publicar amb Proa, també. I també tenc més de 2.000 pàgines de dietari, però això és un treball més a llarg termini, que caldria revisar i polir. També faig feina, però encara s’ha de perfilar també, en un altre poemari: Converses amb Cordèlia, que és un personatge del rei Lear de Shakespeare.

Has parlat de Catalunya. Hi ha una certa sensació de desencís, davant l’aparent divisió de l’independentisme…
Encara que hi hagi divisió en temes puntuals o generals, el que s’ha aconseguit no té marxa enrere. Hi ha dos milions i busques d’independentistes, que no els podrà tancar ningú i que no canviaran d’idea. De vegades és més intel·ligent fer una passa enrere per poder-ne fer dues endavant, com deia Lenin.

Però Espanya no ho posa fàcil.
Espanya és un país de bèsties. Si les coses haguessin anat maldades a l’1 d’octubre hi hauria pogut haver 300 morts. Dir “pensament espanyol” és un oxímoron. Per a mi Espanya és comparable a Turquia.

Normalitzam la situació dels presos i dels exiliats?
No. És el Suprem, que no contesta. I la resposta de Puigdemont i de la CUP és compacta.

Hi ha un abans i un després del procés…
El procés ha generat una crisi brutal a l’estat espanyol. De cada vegada surten més obertament els feixistes. I mentrestant el PSOE no es pot desmarcar del discurs nacionalista espanyol.

Aquí Esquerra es presentarà amb MÉS a les autonòmiques.
Em sembla molt encertat. Fins ara votar Esquerra Republicana era tirar el vot, i així s’estabilitza un poc tot. O això, o quatre anys de bauzanisme total.

Com hem de plantejar la nostra, de sobirania?
Qalsevol plantejament central, que no sigui oblicu i sobreentès, seria una errada. Xerrar de països catalans seria una errada a un programa. Hem de tocar molt de peus en terra, i pensant en el futur d’una manera intel·ligent.

A Manacor la gran batalla pot centrar-se entre el PI i MÉS…
Si es polaritza molt el discurs, el PI sempre ho té molt difícil, molt cru. I Ciutadans pujaria a costa del PP i de l’extrema dreta.