skip to Main Content

Incomodeu-vos, insensats!

*Assajos d’Amarg, d’Òrbita Produccions. Foto: Jaume Salom

Entre bambalines

Marina Nicolau – Actriu, dramaturga, directora i productora de teatre

Faig una ullada a xarxes per veure què estan fent les companyies de teatre de Mallorca i el panorama es pot dividir en dues categories: les companyies que no estan anunciant cap funció dels seus espectacles i les que n’estan anunciant una o dues descaradament. Per què? Molts podrien pensar que és perquè el panorama teatral a principi d’any és desolador, i sí, ho és. D’altres, pensen que el que abans eren cartells en paper penjats a les botigues ara són posts i històries d’Instagram, i també és així, però la realitat és que quan una sala ja és plena no s’anuncia més aquella funció. Dins el sector, la resposta més evident és que els Ajuntaments no estan programant res, i sí, també és així, perquè sent sincers, que hagi guanyat la dreta i extrema-dreta a la majoria de les localitats, no ajuda. Gens (però això ja és un altre article). Jo crec que la resposta real és que la gent no va al teatre.
I sí, és una situació en la qual ens trobem cada cert temps, les artistes estam acostumades a caminar constantment damunt la corda fluixa, a fer malabars, piruetes i salts mortals tres vegades seguides si fa falta, convivim amb la socialment acceptada convicció que el teatre necessàriament ha de morir perquè no evoluciona al mateix ritme que la societat, perquè és un art que fa quasi 3000 anys que va sorgir i també fa quasi 3000 anys que li’n pronostiquen la mort. I com és, doncs, que avui en dia segueix havent-hi tanta oferta, tantes companyies i, m’atreviria a dir, que, actualment, més produccions que mai? Perquè és necessari.
I no vull explicar-vos el mateix que podríeu llegir en qualsevol manifest del dia Mundial del Teatre. Vos diré que és necessari perquè és una professió i perquè aporta, tant a l’espectadora com a les treballadores. Sí, les treballadores del teatre pagam factures igual que la resta del món. I no és per fer pena, és perquè es posi en valor, per exemple, el preu de l’entrada. És car 12 euros per veure una obra de teatre? Basta pensar en quants professionals hi ha al darrere. Per anar al cinema ens en gastam més i ens sembla beníssim, perquè clar, és una pel·lícula! És Hollywood, la qualitat es paga (vos puc dir per on em passaria jo la qualitat d’algunes interpretacions de Hollywood).
Però reconec, que pot ser el sector de les arts escèniques no està oferint les temàtiques que més poden atreure el públic. Clar, qui voldria anar a veure més històries sobre la Guerra Civil, si és un tema ja superadíssim i tancadíssim? O històries de violacions i abusos quan són experiències comptades i gens representatives de la societat? O històries sobre identitats i realitats amb les quals no ens identificam si són minoritàries i no ens toquen de prop? A mi una vegada em van dir: “Quan facis un espectacle de comèdia, avisa’m”. I ho vaig veure molt clar. Per una banda, la majoria de gent no gaudeix posant-se voluntàriament incòmode amb temes “profunds” o crítics, i per una altra, la comèdia en el teatre també està tan mal entesa (gràcies al “teatre” comercial) que no es concep tampoc que aquesta et pugui qüestionar grans temes o situacions i fer-nos pensar i estar incòmodes (aquest també és un altre article).
Crec que la conclusió seria, quan una col·lega vos digui “anam al teatre?”, siau valentes i anau a posar-vos incòmodes i pot ser, així, la societat entendrà perquè el teatre (el de debò) no ha mort en aquests 3000 anys.
Back To Top
Search