La visibilització de l’univers friqui

“Avui no som en Carlos, som un altre”

Carlos Costa participa de manera esporàdica a jocs de rol des dels 17 anys. Avui, diu, “és l’excusa per quedar amb els amics i no només sortir de festa”. Són un grapat d’hores per socialitzar i passar-ho bé.

I és que en aquestes activitats hi tenen un paper important la fantasia, els superpoders i les armes, els quals “ajuden a desconnectar si tens un problema a la teva vida diària”, explica Costa. “Avui no soc en Carlos, soc un altre i això ajuda a passar-ho bé i a no pensar encara que els problemes no desapareguin”, afirma el jugador de rol ocasional. Perquè s’entengui millor, comenta que durant el temps que inverteixen en aquesta activitat hi ha el màster, que és qui porta el joc, que els indica les proves que han de passar i quin és l’objectiu a assolir.

Reconeix que part de la societat desconeix aquest univers i que hi ha persones que “se’n riuen perquè segons ells el joc de rol és cosa d’al·lots petits i de friquis i ho diuen de manera despectiva”. En aquest sentit, cal recordar que és un hobby que reuneix més gent de la que sembla, “però molts no ho diuen i no entenc per què”. La Manafreak de dissabte passat el va “sorprendre per la qualitat de gent que hi havia”.

“Era la nina rara de classe”

Llegir còmics manga i mirar sèries o pel·lícules d’anime forma part de la quotidianitat de Marta Caldentey, qui va conèixer aquest art arran dels dibuixos que mirava des de ben petita al Super 3. També li agraden alguns videojocs, però l’ordinador que té no li permet dedicar-s’hi gaire. A tot això, reconeix que fa uns anys, quan anava a escola, la resta de companys no entenien el gust per aquest tipus de literatura i animació. “Mai m’han rebutjat directament per això, però si que era la nina rara de classe juntament amb un parell més. Després es va popularitzar i ara ho veuen com una cosa bastant normal”.

Deixant el context social de banda, en el cas de Caldentey veure anime la “tranquil·litza perquè són molt estètics, s’hi miren molt amb el dibuix, sobretot amb les cares dels personatges”. Ara bé, afirma que la trama també influeix, ja que hi ha molta acció i tot el temps passen coses.

Tot i això, la trama és més atractiva, al seu entendre, en els còmics manga.

“És imaginació infinita, sobretot si jugues a rol”

“Són sèries que encara que siguin de dibuixos són més madures del que pareixen, tenen sang, personatges pervertits i casos negres”, explica Miquel Pol sobre l’anime. En aquests moments, mira Ataque de titanes, “una sèrie que hi ha bitxos gegants que es mengen la humanitat i aquests s’han de defensar de l’atac”. I és que és aficionat a mirar aquestes sèries i a jugar a jocs de rol d’ençà que anava a l’institut. Creu que l’interès per aquesta cultura “va començar perquè vivia al Port i no hi havia massa cosa a fer”.

És una afició que tant a ell com a la resta els fa “un poc diferent dels que tenen un Instagram idèntic i que han mirat les mateixes series”, detalla. És més, observa que ara hi ha més gent que demostra curiositat per aquest univers, fet que atribueix a què en un moment donat la gent va decidir desmarcar-se per dir “soc diferent amb els meus gustos”. De fet, afirma que “és una imaginació infinita, sobretot si jugues a rol i t’ho inventes cada vegada que jugues, hi ha les pàgines del llibre en blanc”.

La fantasia de l’anime i els jocs de rol fan que “quan ho has provat, és mal de fer sortir-ne”, segons Miquel Pol.

“A vegades són més bones que un best-seller”

Jordi Joan Parera, en el seu dia a dia, no opta per la literatura comercial, sinó que s’estima més llegir còmics manga. “Hi ha molta fantasia i molta màgia, les històries són bastant bones i, a vegades, són més bones que un best-seller que trobes a totes les llibreries”, afirma.

Ara bé, la trama no és l’única cosa que destaca d’aquesta classe de literatura que, sovint, passa desapercebuda. Per Jordi Joan Parera també és interessant com incideixen “amb molts de valors, com ara l’amistat, tenir honor i respecte a tu mateix o saber que és el que t’importa”.

En aquests moments, només basa la lectura en el món manga, però de més jove jugava a jocs de rol. La curiositat per l’esmentada cultura, però, li ve de molt enrere: “Hi havia un programa a TV3 que feien animes i jo era molt petit, des de llavors sempre m’ha interessat”, comenta.

“Ens sentíem orgullosos de ser friquis”

Fa uns anys, que Margalida Duran “estava bastant enganxada” a llegir manga. Fins i tot, explica, va “completar algunes col·leccions”, però ara les condicions vitals i laborals no li permeten dedicar-hi tantes estones com li agradaria.

Tot i això, quan té un moment “mir anime de tant en tant i a vegades puc jugar a videojocs”, comenta. Ara bé, la situació es complica quan parla de còmics, de la literatura. I és que “hi ha tanta varietat que trob difícil que amb 5 o 10 minuts lliures em pugui posar a llegir qualque cosa, sense vacances és impossible”, afirma Duran.

Una afició que li ve d’enrere. El cuquet pel manga li va pegar quan, de petita, varen obrir una tenda de còmics just al costat de casa seva. I de llavors ençà que sempre ha estat vinculada amb aquest univers, tot i que ara menys del que voldria. Un hobby que fa temps no era entès per gran part de la societat, el que va arribar a patir. “A l’institut ens deien friquis, però a la gent del meu voltant els hi agradava i ens sentíem orgullosos de ser friquis”, comenta. A més, diu, “aquest freak despectiu ja no ho és” i això va quedar demostrat dissabte a la Manafreak.

“El friquisme de fa 20 anys, ara és mainstream”

“A l’esplai algun monitor ens anava mostrant jocs que no eren els típics i la possibilitat que n’hi hagués de nous que estiguessin enfocats a un públic molt infantil em va meravellar”. Maties Sagrera narra d’aquesta manera com va conèixer els jocs de taula moderns, de rol. Recorda que el joc que el va fer aficionar va ser el Munchkin, “un joc de cartes no col·leccionables que consisteix a anar obrint portes i derrotant monstres”. Un hobby que no només serveix per entretenir-se, sinó que “per solucionar un moment avorrit a un sopar o té un caràcter didàctic amb al·lots”.

A més a més, Sagrera també està immers dins el món del còmic americà. Té molta curiositat pels còmics d’autor, que són aquells que “poden escriure i dibuixar el que una editorial de gran abast no els hi deixaria per tenir un discurs existencialista o un dibuix més obscur”.

Unes aficions que el fan identificar amb l’etiqueta de friqui. “Te la fas teva”, afirma. Ara bé, el concepte d’aquesta ha canviat amb el temps. “El friquisme de fa 20 anys, ara és meanstream: de pel·lícules de superherois en vas a veure una cada dues setmanes”. Un món que aglutina moltes franges d’edat “i la gent perd els complexos quan està còmode, el que es va veure dissabte passat”.