Skip to content

L’autoodi i els mallorquins

Entre bambalines

Text: Marina Nicolau – Actriu mallorquina. D’aquí.
Foto: Nikita Kakowski
Aquest cap de setmana passat va arribar a Manacor «Jauría», l’obra de teatre sobre el cas de «La manada» amb dramatúrgia de Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco. Amb un repartiment diferent de l’original, la peça va omplir les vuit-centes localitats de l’Auditori de Manacor i va aconseguir una platea atenta i ficada dins l’obra durant els vuitanta-cinc minuts que va durar i un total de cinc salutacions pels aplaudiments incessants del públic.
Durant els primers quinze minuts vaig tenir els meus dubtes. Em va costar entrar en el codi, en la història i en confiar en actors no sevillans fent de sevillans. Però realment, la dramatúrgia i posada en escena està ben treballada i va aconseguir que, a poc a poc, anés entrant i identificant aquella estructura que enganxa i em manté atenta. Personalment, he vist coses millors, però vaig sortir-ne contenta perquè és una peça que assoleix precisament el que comentava en l’article anterior: incomodar al públic. Jugava a favor el fet de ser un cas real, mediàtic i morbós. Sí, perquè vulguem o no, als humans ens agrada conèixer detalls escabrosos de les desgràcies, ja sigui per reafirmar-nos en mai no ser capaços de realitzar aquelles atrocitats o per cercar la més mínima semblança o identificació amb la víctima (ens agrada ser els bons de la pel·lícula!).
També, i en el sentit dels aplaudiments incessants, els jugava a favor que era una producció de fora de Mallorca i ai, els mallorquins!, amb aquest autoodi que ens caracteritza sempre donam més valor a allò que ens donen de fora que no allò que produeixen els nostres veïns. Això no lleva valor, cap ni un, a «Jauría» i als professionals que hi ha al darrere, per res! Però sí que ens lleva valor als mallorquins, als espectadors, perquè la societat, i sobretot el cercle elitista de la cultura, ha aconseguit vendre’ns la «moto». Ha aconseguit que esgotem les entrades de produccions de fora, o amb actors i actrius de fora perquè ens ho venen com a millor o més valuós. Basta veure en quin espai es programen les produccions de fora i en quin espai les produccions mallorquines.
Sí, els famosos sempre fan més ganes de veure! Sobretot si després de la representació els trobam a Can Lliro de canyes. Però la fama, el producte que tan minuciosament se’ns ha sabut vendre, és fum i res més. Sense desmerèixer en cap cas la professionalitat, talent i feina que fan els famosos (i els que no ho són), hauríem de ser més conscients que la qualitat no té res a veure amb els “m’agrada” i el nombre de seguidors a xarxes socials (aspectes que, lamentablement, les grans productores comencen a tenir en compte). Hauríem de ser més conscients que s’han esforçat i format igual (o, en algun cas, més) els actors de Mallorca o les Illes Balears que els actors de Catalunya o Madrid.
Però no ho pensam massa a això, eh? Potser aquesta seria una altra raó de per què no veim gent al teatre. Clar, la veurem quan l’entrada valgui vint-i-cinc euros, la producció es programi a l’Auditori i el repartiment sigui de fora. Mentre, els artistes i creadors d’aquí, els que pensam en el públic d’aquí, que consumim i vivim aquí, donam feina a altres persones del sector d’aquí, continuarem anant a veure produccions tant de fora com d’aquí, però tenint sempre present que, davant una peça de la mateixa qualitat, la diferència entre vuit-centes persones o dotze és, i sempre serà, l’autoodi que han aconseguit que ens defineixi.
Back To Top
Search