*El carro de sa Colcada fou restaurat i surt novament durant les festes sense el sentit que tenia inicialment.
El calaix del temps. Albert Carvajal
L’impost de consums era una contribució general, ordinària i indirecta que carregava una vintena de productes bàsics. A cada població se li assignava una quantitat anual que es calculava atenent el nombre d’habitants, entre altres criteris. Els ajuntaments estaven autoritzats a imposar recàrrecs sobre els productes gravats de fins a un 100%. D’aquesta manera, la taxa es va convertir en la principal font d’ingressos tant per a la hisenda nacional com per a les locals. Els consums generaren molts problemes per les dificultats a l’hora de recaptar-los. Però la polèmica principal tenia a veure amb el fet que gravava productes de primera necessitat, afectant les classes més humils. Moltes de les revoltes, protestes i motins de l’època varen tenir a veure amb el desig de la població de rebaixar o suprimir els consums.
El segon cop arribaria el 1904, quan els joves Joan Estelrich Juan i Guillem Barceló Llull feren galopar les seves cavalleries a la plaça de sa Bassa coincidint amb l’acte de les beneïdes. Una de les bísties s’espantà i atropellà alguns espectadors, ferint de gravetat Antònia Ginard i Antoni Fornés, aquest darrer peó de camins que aleshores exercia funcions de guàrdia municipal. El maig de 1905 es veié la causa contra els dos acusats. El fiscal Manel Fiol qualificà els fets com constitutius d’un delicte de lesions greus per imprudència temerària i demanà per ambdós una pena de dos mesos i un dia d’arrest major i una indemnització de cent vint-i-cinc pessetes per a Ginard i d’altres cinc-centes per a Fornés. La defensa, representada pel misser Tomàs Muntaner, en demanà la lliure absolució. La sentència final no degué ser del gust d’Antoni Fornés, ja que denuncià l’ajuntament per negar-li la indemnització que li corresponia per haber patit un accident de treball. El nou plet s’obrí el 1907 i no sabem com acabà.
De resultes de tot plegat, l’Ajuntament prohibí definitivament les corregudes i el llançament de coets. Un ban de 1909 encara ens ho prova:
“Con objeto de evitar desgracias, molestias y ofensas a la moral pública, esta Alcaldía ha resuelto dictar las siguientes disposiciones:
1ª.- Queda prohibido el correr las caballerías que acompañan la Carroza, habiendo de seguir el itinerario que los empleados municipales determinen por orden superior lo mismo que durante el Acto de Bendición, no pudiendo tirá trons que puedan espantarlas.
2ª.- Cantar canciones deshonestas impropias de una población culta y católica.
3ª.- Disfrazarse con trajes Religiosos, Militares, ni de otras autoridades ni tampoco de otra forma deshonesta.
4ª.- El tirá trons en las casas particulares sin el permiso del dueño, así como también á niños y a mujeres que ordinariamente se asustan y nunca que pueda dañarles.
5ª.- Finalmente se prohíbe el vender trons durante la bendición”.
Llavors, la normalització de les carreres de cavalls, primer en pistes improvisades i després en un hipòdrom, suposà la fi de la tradició de les corregudes just entrats els anys de 1910. El carro de sa Colcada quedà com a record d’un acte força antic que a poc a poc anà perdent protagonisme a mesura que els manacorins giraven l’esquena al món rural, fins que als anys de 1950 deixà de sortir amb l’excusa, segons es digué al seu moment, que l’asfaltatge dels carrers impedia el pas dels muls i cavalls perquè llenegaven. L’ajuntament d’aleshores en feu un bon alè!
