L’acte d’agermanament entre va tenir lloc dia 24 de juny i consistí a portar la flama de l’Ajuntament a la Institució Alcover. Allà se celebrà la cloenda del curs de l’OCB Manacor i el guitarrista Damià Timoner oferí un recital.
La tradició de la Flama del Canigó és una cerimònia que simbolitza la unitat i la fraternitat entre els territoris dels Països Catalams. Cada any, la nit de Sant Joan, s’encén una foguera al cim del Canigó, una muntanya situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent i el Vallespir. Després, la flama es distribueix per tot Catalunya, portada per corredors en una cadena humana. Els pobles l’usen per encendre fogueres per celebrar la nit de Sant Joan, i aquesta flama simbolitza la renovació i la purificació. Aquest ritu que uneix la comunitat en un esperit de tradició i cultura compartida es remunta als inicis del segle XX.
El passat 24 de juny, els encarregats de portar la Flama del Canigó a Manacor foren els membres de la delegació manacorina de l’Obra Cultural Balear. La llàntia amb la flama agermanadora viatjà de l’Ajuntament fins a la Institució Alcover, on se celebrà el final de curs de l’entitat i es pogué gaudir d’un recital del guitarrista manacorí Damià Timoner.
“Si ens pregunten ‘qui sou?’ amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions, calcomanies, serà difícil que en comprenguin la resposta. Perquè nosaltres som, podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el poble de la Flama del Canigó”. Així començava el manifest de l’OCB Manacor. El poble català, doncs, és “fill d’aquesta Flama i de tant com significa: aquesta tossuderia i aquesta alegria que esdevenen invicta combinació, que superen els temps més difícils i en fan escut de resiliència. Que de vegades costa, però que ho fan”.
La Flama del Canigó també representa el compromís de “la gent que l’encén i que s’hi afegeix i que la transporta i que la traspassa. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en xarxa dúctil de fils de tota mena per encendre les fogueres i dansar al seu voltant o per seure i contemplar-les o per emocionar-se, només, de saber que hi són”. És, com titulen al manifest, “una flama que agermana”.
Finalment, l’entitat cultural volgué reivindicar aquesta festa: “ La festa de la flama que ens arriba des del Canigó. No és la flama de l’incendi. És la flama de la il·lusió dels nous parlants. És la flama del compromís solidari. És la flama que fa retrocedir les feres que ens amenacen. És la flama que agombola les diverses generacions de parlants. És la flama que reclama que en el debat sobre el model de país que ara s’obri, hi sigui present també la sostenibilitat lingüística i cultural. És la flama que donarà vida a totes les flames que repartides arreu del territori s’esmercen a dissoldre les tenebres. És la flama de la llengua catalana”.
Esperem, doncs, que puguem servar la flama de la nostra cultura durant molts anys més.
