Sergi Belbel és autor de prop d’una vintena de textos dramàtics, molts dels quals han estat premiats i traduïts a altres llengües. L’entrevistam perquè ens parli de Lali Symon, una obra que ha escrit expressament per a Emma Vilarasau i que es representarà a l’Auditori de Manacor dia 28 d’octubre. A partir de les vivències d’una còmica de monòlegs, s’hi retraten els conflictes de tres generacions diferents de dones.
En un principi, pot semblar una obra de metateatre, perquè la protagonista és còmica i s’hi tracten temes relacionats amb el món de l’espectacle. És així?
En part sí i en part no. Més que metateatre, diria que hi ha una part de l’obra en què el públic fa el paper de públic. La protagonista, que és el personatge que fa l’Emma Vilarasau és una comedianta d’aquest estil americà, d’això que en diuen stand-up comedy: un comediant que explica històries amb un tamboret, un micròfon i l’espectador al davant Fins a més o menys la meitat de l’obra són 5 monòlegs que la Lali Symon interpreta. I la gràcia és que l’altra meitat de l’obra comença quan ella deixa el personatge al camerino i se’n va casa.
Com es representa aquesta dualitat?
Ella ni es diu Lali Symon, és un nom artístic. La seva realitat és molt diferent al seu personatge: té una mare malalta a qui ha de cuidar i una filla amb qui té bona relació però que no s’acaben d’entendre del tot. Durant la funció, doncs, es veu la cara oculta del personatge públic.
També s’hi intueix que es retrataran les tres generacions que representen els personatges: la mare, la protagonista i la filla.
Sí, perquè d’alguna manera aquesta història neix de la necessitat de l’Emma Vilarasau, que em va venir a buscar i em va dir que necessitava fer alguna cosa, perquè se li acabava de morir la seva mare i volia fer una mena de tribut a una generació d’unes mares que s’han sacrificat pel futur dels seus fills, que han exercit purament de cuidadores i han hagut de deixar de banda els seus projectes i aspiracions.
Com heu caracteritzat aquesta mena de mare sacrificada i “anonimitzada”?
He fet un retrat d’una senyora que ha vist com la filla triomfava, però a qui li hauria agradat triomfar ella mateixa. És una dona –interpretada per Mont Plans– que tenia ínfules d’actriu i cantant i finalment no aconsegueix dedicar-s’hi perquè el seu pare li prohibeix. Pensa que som als anys 50 del segle XX i les dones que es dedicaven a això eren directament tractades de prostitutes per amunt. En canvi, la seva filla ja no rep aquesta repressió i pot triomfar dedicant-se al món de l’espectacle.
I dins d’aquesta genealogia, quin és el paper del personatge més jove?
El personatge que interpreta Júlia Bonlloch, la neta, es du molt bé amb la padrina, però té certes desavinences amb la mare. El que li passa és que té la síndrome de ser la “filla de”, cosa que, si se’m permet la paraula, és una putada. Representa una generació que els seus pares han sigut tal o tal cosa i ara ells i elles estan a l’ombra d’aquesta circumstància. Per tant, tenim les tres generacions: la de principi de segle XX, la de mitjan segle i la del final de segle.
M’intriga aquesta relació ambivalent entre la mare i la filla.
És que, per exemple, la filla opta per dedicar-se a una cosa radicalment diferent a la mare. Ni es dedica a l’espectacle ni en té ganes. És una persona jove típica d’avui en dia, molt preparada, però que no veu un futur gaire definit i sap que, segurament, haurà de fugir del país per a poder trobar el seu camí.
També m’ha sorgit la reflexió sobre els límits de l’actuació, de la performativitat. On és el límit entre el professional de les arts escèniques i la persona “normal”?
Hi ha aquesta dualitat molt nostra, d’on poses la frontera en aquest tipus de feines molt dedicades i absorbents. Passem hores i hores parlant de sentiments, de persones, de fets, etc., i també és la grandesa de la nostra feina. Però en el cas de Lali Symon, ella ja té una edat i està cansada, té com.una crisi: arriba un moment en què la seva vida privada també s’infiltra en la feina. I és aquesta frontera a vegades tan delicada entre públic i privat, entre la cara que mostrem i la cara que realment som.
Voleu afegir res més?
Res, que va ser un encàrrec molt bonic i que val la pena anar a veure l’obra pel treball conjunt de les tres actrius, que es llueixen a l’escenari i que homenatgen aquesta generació de dones que van tenir somnis que es van perdre pel camí i que ara ja van morint.
