skip to Main Content

“Programa, programa, programa”: un comiat agraït a Julio Anguita

Ha mort Julio Anguita. S’ha apagat la veu d’una de les persones que ha estat al llarg de les darreres dècades un referent de l’esquerra social i política. El seu cor, malmès i delicat per diversos embats al llarg d’una vida intensa, ha dit prou.
Vaig començar a sentir parlar d’ell a final dels anys vuitanta, mentre feia els darrers cursos a l’institut, arran de les mobilitzacions del 1986 en contra de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN. El PSOE, guanyador de les eleccions generals, havia fet en un tres-i-no-res una girada de camisa que va suscitar la reacció i la feina conjunta de nombroses entitats i partits polítics de l’esquerra en contra de l’entrada a l’Aliança Atlàntica. Fruit d’aquesta tasca compartida, va tenir lloc anys després el naixement d’Esquerra Unida el 1989.
Julio Anguita arribava al càrrec de coordinador d’Esquerra Unida amb el bagatge d’haver estat batle de Còrdova, dotat d’un carisma, una oratòria i una empenta que ben aviat em varen captivar; en uns moments durs i plens d’incertesa en què vèiem com havia mort La Pasionaria o queia el mur de Berlín i s’ensorraven un darrere l’altre els països del “socialisme real”. Anguita va saber dotar el terme comunista, com havia fet sempre, d’un sentit plenament democràtic, de lluita contra les desigualtats; i com a bon marxista que era d’una acurada anàlisi de la realitat social per a encarar bé la transformació necessària.
Amb ell al capdavant, Esquerra Unida va assolir els millors resultats de la seva història. I d’aquesta etapa són antològics els enfrontaments dialèctics amb Felipe González que, segons va dir un analista, feia com “tocar el violí”: agafava els vots amb l’esquerra però després tocava amb la dreta. Anguita va ser durant molts anys la veu crítica amb la socialdemocràcia claudicant del PSOE davant els poders econòmics, el mirall en què González podia veure les seves múltiples renúncies, l’alternativa necessària a un Partit Socialista incapaç de transformar les estructures econòmiques de l’estat.
Els poders econòmics i alguns grans grups mediàtics no li varen perdonar mai que cantàs les veritats d’aquesta manera tan crua al seu protegit González. I orquestraren una duríssima campanya de descrèdit contra ell en què se’l titllava de Quixot eixelebrat, com es podia veure a “Las noticias del guiñol”; o se l’acusava de fer la pinça amb José María Aznar. Mentrestant, cada cop que pujava a la tribuna, Anguita oferia al PSOE una bateria de propostes per a un programa de govern veritablement d’esquerres que sempre varen ser rebutjades i, per damunt de tot, menyspreades. Aquí es va començar a fer famosa una dita que des de llavors l’ha acompanyat: el seu famós “programa, programa, programa”.
Un cop retirat de la primera línia, va seguir fent política des d’altres àmbits; amb el seu retorn a la docència com a professor d’història a un institut de Còrdova o en nombroses plataformes cíviques que sempre varen tenir un denominador comú: la participació ciutadana, la denúncia de les desigualtats i l’articulació de propostes des de l’esquerra. L’única discrepància que vaig tenir amb ell va ser la qüestió nacional, o quan va dir que la burgesia catalana era “la pitjor d’Europa”.
Davant la situació política actual marcada per la crispació, l’aparició de l’extrema dreta i el debat reduït a cops de titular al Twitter, Anguita ens deixa el record i el mestratge d’una persona que va actuar des de la pedagogia, l’explicació detallada i la discrepància respectuosa. L’impacte de la pandèmia ha impedit que se li faci el comiat tan massiu que, ben segur, se li hauria donat i que es mereixia. Descansi en pau.

Montserrat Nadal

Back To Top
×Close search
Search