Retalls de la vida d’en Sebastià Cerdà, quíber d’honor

«On vas amb aquesta al·lota tan guapa?» era una clàssica salutació d’en Sebastià Cerdà, el principal cònsol doble de Manacor i Felanitx. Va teixir una xarxa de complicitats entre els dos territoris veïns de Quíbia com ningú mai havia fet. Molts de manacorins – o manacoristes – es pensaven que tots els felanitxers eren com ell. Dissortadament, el seu tarannà, les seves bones maneres, la seva capacitat rondallística no són habituals entre els habitants de la ciutat del Fènix. Potser ho havien estat, per ventura ell recollia el fruit de la vella nissaga mig perduda.

Escriuré amb detall qualque dia que ell va veure el darrer vell marí de Quíbia, quan tothom ja n’havia perdut l’esperança. Anava amb son germà i son pare dins una barca, però justament només el va veure ell, i l’animalet, poruc, desconfiat, damunt una tenassa com qui cerca pegellides i crancs peluts, d’una sota tornà al refugi de les ones blavenques de l’Odissea.

Com podria saber quan el vaig conèixer si el seu padrí Capó i el meu padrí del Forn ja eren amics, tocaven a la banda de música i feien bauxes a la caseta d’en Bassol de Cala sa Nau? Potser va ser ell, o no, qui increpà la guàrdia civil a la plaça de braus de Felanitx, la Macarena, perquè no s’havien tret el capell, en el seu cas la gorra, en el minut de silenci per la mort del torero «El niño de las monjas», també conegut com a Pau de l’Hospici.

La seva afecció a l’òpera era sorprenent, immensa i supòs que gratificant després de les festes i saraus, prop de Son Burguera o a Son Bollaix. Era un blanc molt negrós en qüestions musicals, de l’òpera podia esdevenir el millor ballador de salsa de la Mediterrània Occidental.
Era mal de fer anar a una festa important i no trobar-lo, sempre enrevoltat de les persones adequades. Més de la cervesa que de la canya Valls, adalil de la simpatia, constructor de paraules i frases genials com a deixeble de son germà. En realitat tenia molts de germans, molts més que els de sang i nissaga. Tots o gairebé. l’acomiadaren a la placeta del Port el dia del seu funeral, dins la capella i a fora. Hi havia moltes dones, no diria més que homes, però potser més tristes, més malenconioses. Qualque cop ens havíem enamorat de les mateixes, però en Sebastià era un senyor. Quina llàstima que tan pocs ho siguin!

Fa uns anys vivíem no gaire enfora, de Son Bollaix a ca nostra hi ha un passejada en bicicleta. Més de dos cops, quan ens trobàvem pel camí, em deia: «Un dia arribaré fins a ca teva», i jo li tornava a explicar on era. Qui sap si qualque dia compareixerà.