“Tenim por de parlar d’espiritualitat”

On és la gènesi de Posseïts pel dimoni. la festa de Sant Antoni des de la música rave i trance?

Preparava una comunicació en el 2013 en el primer seminari d’etnomusicologia organitzat pel Conservatori Superior de Palma. Hi vaig presentar una comunicació sota el títol de “La tonada de Sant Antoni dins la música culta”, que no ha arribat a ser publicada mai. Mentrestant, anava pensant que volia escriure alguna cosa relacionada amb l’evolució de la festa. Sentia que ho havia de treure endavant. Vaig trobar un parell de referències que em varen agradar moltíssim, una de Hudson i l’altra de Turner&Turner. A la fi, vaig presentar les dues comunicacions. I aquella bogeria va ser la que va despertar més interès i més preguntes. Vaig pensar que ho havia de desenvolupar i d’aquí ha sortit aquest assaig. Record que una professora d’anglès va veure la festa i va dir, “això ja no és Sant Antoni, això ja és una rave”, i a partir d’aquí vaig anar estirant fil.

Diries que és un estudi musicològic o etnològic?
Jo tenc clar que escric sobre música. La gent es pensa que fas anàlisi de notes, però feim antropologia cultural, antropologia de la música, m’interessa molt la relació de la societat amb la música. Sempre ho enfoc des de l’experiència musical, amb totes les connotacions que això implica.

A quina conclusió has arribat?
La conclusió és que moltes de vegades la societat actual obvia passes que són necessàries, tenim por de paraules com ritual o rituals de pas, tenim por de parlar d’espiritualitat, que no necessàriament està lligada a la religió, però que està lligada a l’evolució de l’espècie humana, ens fa por utilitzar aquestes paraules, perquè la gent ho confon amb religió o creences, però és una cosa més íntima. Aquestes festes són el marc que permeten fer aquesta reflexió. La gent sap que ha passat per Sant Antoni, sap que ha begut, però també ha fet una neteja. Ho puc escriure perquè som extraordinàriament sensible a la música, és allò que Pauline Oliveiros anomena deep listeners, gent que escoltant música s’arriba a emocionar, que és capaç de plorar. Per a mi sempre ha estat màgic que sense tocar-te un pèl del cos, la música et provoqui tot el que et provoca. I és per això que vaig estudiar música.

I això del rave i el trance?
Durant una etapa de la meva vida vaig fer experiments de psicologia transpersonal. sempre m’ha agradat estudiar aquest aspecte de la música, música i ment, música i ànima. música-trance.
Són músiques que tenen una llarguíssima tradició, a totes les cultures. En parla Rouget, un estudiós francès.
En totes les cultures que he estudiat les músiques de trance són moltes de vegades les tonades més properes.

Per què arribes a identificar la música de Sant Antoni com a música trance? Per la repeteció màntrica de la tonada? O pel vincle emocional col·lectiu que genera?
Hi ha les dues coses, sí. A més, també hi ha la música rave, que practiquen col·lectius marginals, que es troben secretament, però que després de la festa són gent normal. Diguem que no són com els punks o els hipis, que també veuen transformat el seu modus de vida quotidià. Els ravers són gent d’un dia, que, a més, descriuen també experiències espirituals. Entre les característiques de la música rave hi ha unes qualitats musicals específiques que alteren la consciència, i a això hi ajuda molt la percussió. De fet, aquesta alteració de la consciència s’aconsegueix a partir de més de cinc percussions per segon. Amb els mantres o amb el cant gregorià, inhales, cantes frases llargues, i això et fa hiperventilar fins a assolir també aquesta alteració de la consciència. Rouget diu clarament que el que t’altera és un conjunt de coses, però sobretot és la construcció cultural del teu grup comunitari, el significat simbòlic que fa que sentis aquesta eufòria. També m’ho explicava Albert Carvajal en una entrevista: “En el moment del cant dels goigs que es diu “Pagesos i conradors i vilans de Manacor”, hi ha un èxtasi total. Si lleves la música no queda res”. Aquesta darrera frase és definitiva…

En el títol, però comences dient “Posseïts pel dimoni”. És també una mena d’exorcisme la vivència de la festa de Sant Antoni? Ens treim els dimonis de dedins?
Hi ha una activitat física, marxes llargues, bots… Són activitats relacionades amb processos de neteja. És un procés que està entre el simbolisme cultural, el fet musical i la llengua. Sí que podem parlar d’exorcisme, però d’un exorcisme natural. La societat obvia aquestes coses. Però és que aquests rituals serveixen per això, no han de trobar estrany que els joves es vulguin engatar, forma part, en el fons, d’aquest procés de purificació.

Tens una visió crítica de l’evolució de la festa?
Més que crítica som observadora. Hem de cercar maneres d’evitar perills. Hem de consensuar. Però la festa no s’ha de controlar, en tot cas s’ha de conduir per part d’agents culturals com el Patronat de Sant Antoni , que ha de donar unes pautes. I el que hem de fer nosaltres és creure’ns els rituals i saber que el ritus el feim nosaltres, que es va transofrmant i que no podem pretendre viure la festa com fa 200 anys. Són els joves que la creen, però també han de comprendre que aquest marc ritual ens dóna una connexió interna necessària. sempre en companyia, mai tot sol, sempre dins un marc. No podem tirar-nos al brut sense entendre res. Però la disbauxa hi ha estat sempreixò hi ha estat sempre, només que abans eren deu i ara són cinc mil. Hem de pensar que potser sí que la gent necessita engatar-se per viure aquest procés… Potser més els joves, perquè és més grans ja hi arriben d’una manera natural, perquè han comprès el ritual.